dimarts, 29 de juliol de 2008

Somreies

Avui fa deu anys que et vaig veure per primera vegada.

Bé, potser la paraula “veure” no és del tot exacta, ja que, estrictament parlant, no t'he vist mai a la vida. Seria més adequat dir que avui fa deu anys que vaig somiar amb tu per primera vegada.

Va ser tan senzill com fugaç: tan sols una imatge, un instant, el teu rostre contemplant-me des de la foscor, clavant aquells ulls irreals –Ai! No havia vist mai res tan verd...!– en mi i somrient; somrient d’aquella manera tan torbadora. Somreies. I no només amb els llavis, sino amb tota la cara. Somreien els teus llavis i les teves galtes i els teus ulls. Tota tu semblaves somriure.

Vaig despertar amb l’eco de la teva fesomia clavat a l’ànima, on es quedaria per sempre, com una cicatriu intangible, però que podia sentir amb tota claredat. Una cicatriu que mai no desapareixeria. Em sentia com un nàufrag enmig d’un temporal de sentiments, una mescla caòtica que tan aviat em gronxava com em sacsejava i que era encara més confusa pel fet que semblava incapaç de posar-los nom. Va ser en aquell mateix moment que vaig saber, amb absoluta certesa, que la meva vida acabava de canviar.

No vaig deixar de pensar en tu ni un sol instant, i el que més m’obsessionava era aquell somriure. Era, en certa manera, un somriure d’innocència i d’esperança, però que al mateix temps semblava amagar una saviesa secreta, una veritat universal d’aquelles que tan sols tenen valor si es descobreixen a través de la pròpia experiència. Tan bon punt em semblava que en ell hi havia benevolència com trapelleria... o potser totes dues coses alhora. Com més voltes hi donava, menys en treia l’aigua clara. I això encara feia que m’hi obsessionés més i més.

Tot sovint tancava els ulls i provava d’evocar-te, amb l’esperança que veure’t de nou em donaria alguna pista sobre aquella expressió misteriosa. Què era el que et feia somriure d’aquella manera? Era burla? Diversió? Seguretat? No, no semblava burla. Semblava més aviat el somriure d’algú que no té res a témer del futur, d’algú que només pot esperar coses bones. I per què em miraves? Em somreies a mi? Somreies per mi? No podia ser! Era absurd. Tan sols eres el producte de la meva ment, l’ombra d’una imatge, el reflex d’una il·lusió, una fotografia de l’aire. No podies voler fer-me feliç amb aquella cara radiant... I, malgrat tot, em somreies. I el que em vas fer sentir no es pot comparar amb res a la vida, perquè tan sols la vida mateixa pot ser així de meravellosa.

Si hagués estat per mi, me n’hauria tornat a dormir al cap de no res, però, malauradament, no era possible. Va ser un dia agitat i quan, per fi –tard–, em vaig poder estirar, la pròpia ànsia de veure’t no em deixava adormir.

Em vaig despertar havent dormit poc i malament, frustrat perquè no vaig ser capaç de recordar cap somni que hagués tingut.

No recordo haver passat pitjor dia en molt de temps. Estava sorrut i angoixat. I si no et tornava a veure mai més? Aquesta por m’assaltava sense avisar, en qualsevol moment, i l’únic que podia fer-hi era tancar els ulls i esforçar-me per projectar la teva imatge davant meu, però era pàl·lida i borrosa i, per més que m’hi esforçava, no podia definir-la correctament. Quan aconseguia de concretar-ne algun detall, la resta se m’escolava com sorra per entre els dits. Allò em desesperava. No podia conformar-me amb aquella imitació grotesca del teu esplendor. Et necessitava plena i sencera, en tota la teva magnífica bellesa.

Però què podia fer? Absolutament res. M’ofegava en la meva pròpia impotència. T’enyorava i no podia anar a cercar-te, perquè eres dins meu. Ni tan sols no tenia un nom pel qual cridar-te, ni cap altra manera d’invocar-te al meu costat. Només podia esperar que la propera vegada que clogués les parpelles una fortuna atzarosa, o potser una intervenció divina, o potser la teva gràcia benevolent, em fessin veure’t de nou.

Vaig esperar-te amb acèrrima determinació. Res en el món no hauria pogut fer-me dubtar que tornaries. Ho sabia. No hauria pogut dir com, ni per què, ni què m’ho feia pensar. Simplement ho sabia.

I vas tornar.

Veure’t de nou, tan bella, tan meravellosa, després de tant de temps, va ser una sensació única, una alegria tan gran i tan absoluta que fins i tot em feia mal el cor. Vaig contemplar-te fins a sadollar-me, aturant-me a cada detall, per petit que fos. Vaig resseguir cada línia del teu rostre i del teu cos amb famolenca avidesa, vaig banyar-me en els teus ulls i vaig perdre’m pels mil camins dels teus cabells foscos. Ni tan sols me’n vaig adonar quan em vaig despertar. Seguies allà, igual de clara i definida, sense que s’esborrés una sola ratlla del teu somriure ni un sol reflex de la teva cabellera.

Hauria desitjat que aquell moment no s’acabés mai, si precisament llavors hagués pogut pensar en una cosa tan banal com el temps. Em sentia feliç, més feliç del que he estat mai. Era tanta la felicitat que se m’acumulava dins del pit que semblava no cabre-hi; tanta que em costava fins i tot de respirar. I allò, d’una manera meravellosa i gairebé màgica, feia mal.

Des d’aleshores, mai no ens hem tornat a separar. Cada nit m’has vingut a veure en el meu somni i jo t’he rebut amb els braços ben oberts. I si –com m’ocorre tot sovint– durant el dia et trobo a faltar, tanco els ulls i, sense que m’hi hagi d’esforçar, apareixes davant meu amb tota claredat.

Els meus amics es pregunten com puc ser feliç estant sol. Pobres innocents! No saben que no hi estic, de sol. I tampoc no ho entendrien si els ho expliqués. Ells no es poden ni imaginar com n’ets, d’important, per mi.

***

I és que avui ho he entès tot. Avui mateix, just després de dir-nos adéu, quan m’he llevat i me n’he anat a rentar la cara, quan m’he vist al mirall i m’ha sorprès el meu propi somriure.

Era un somriure que he vist moltes vegades, un somriure torbador: el somriure d’una persona que no té res a témer del futur, d’algú que només pot esperar coses bones; un somriure d’innocència i d’esperança, però que al mateix temps semblava amagar una saviesa secreta, una veritat universal d’aquelles que tan sols tenen valor si es descobreixen a través de la pròpia experiència. I m’ha costat deu anys descobrir-la.

La veritat és que no importa què vingui, si és bo o dolent. No importa gens perquè sé que, tan sols tancant els ulls, et tindré allà, amb mi.

T’estimo. I sé que tu també m’estimes.

I amb això ja en tinc prou.