dimarts, 29 de juliol del 2008

Somreies

Avui fa deu anys que et vaig veure per primera vegada.

Bé, potser la paraula “veure” no és del tot exacta, ja que, estrictament parlant, no t'he vist mai a la vida. Seria més adequat dir que avui fa deu anys que vaig somiar amb tu per primera vegada.

Va ser tan senzill com fugaç: tan sols una imatge, un instant, el teu rostre contemplant-me des de la foscor, clavant aquells ulls irreals –Ai! No havia vist mai res tan verd...!– en mi i somrient; somrient d’aquella manera tan torbadora. Somreies. I no només amb els llavis, sino amb tota la cara. Somreien els teus llavis i les teves galtes i els teus ulls. Tota tu semblaves somriure.

Vaig despertar amb l’eco de la teva fesomia clavat a l’ànima, on es quedaria per sempre, com una cicatriu intangible, però que podia sentir amb tota claredat. Una cicatriu que mai no desapareixeria. Em sentia com un nàufrag enmig d’un temporal de sentiments, una mescla caòtica que tan aviat em gronxava com em sacsejava i que era encara més confusa pel fet que semblava incapaç de posar-los nom. Va ser en aquell mateix moment que vaig saber, amb absoluta certesa, que la meva vida acabava de canviar.

La meva mare

El meu pare va morir quan jo tenia tres anys, així que no en conservo records, d’ell. Tan sols la sensació d’uns braços forts que m’agafaven i l’eco d’una veu poderosa que, estranyament, sonava dolça.

Des d’on la meva memòria arriba, sempre he viscut amb la meva mare, a l’antiquíssima mansió familiar. Es tractava d’un edifici enorme, feixuc i solitari, situat enmig del no-res, rodejat per interminables camps i boscos de la seva propietat i sense cap altra construcció humana visible des dels seus finestrals.

No era allò que la majoria de la gent consideraria una llar acollidora, amb el seu mobiliari vell i corcat la noblesa i sumptuositat originals del qual ja no es veien per enlloc, amb les seves portes i finestres grinyolants, els seus interiors llóbrecs, massa freds a l’hivern i massa càlids a l’estiu, i amb les desenes de quadres d’avantpassats d’aspecte sinistre que recobrien les parets. Però jo no havia conegut mai res de diferent i, malgrat tot, la considerava casa meva.

divendres, 25 de juliol del 2008

El déu caigut

La sala de la taverna, on la llum provinent de la llar de foc i de les nombroses espelmes repartides al voltant de l’estança dansava finament amb les ombres de la nit, era ben plena. Pertot hi havia grups de vilatans jugant a daus, viatgers que compartien vivències i veterans de guerra explicant gestes que, a mida que el nivell de cervesa de les seves gerres baixava, esdevenien més i més fantàstiques.

Enmig del xivarri que produïa tota aquella gentada, ningú no parava atenció a l’home d’aspecte descuidat que seia a la barra, veient les anades i vingudes del taverner i les dues cambreres amb l’única companyia d’un got de vi.

La porta es va obrir. Ningú no hi va parar atenció, excepte el taverner, qui semblava ser capaç de sentir el soroll del pany fins i tot quan aquest quedava ensordit per les desenes de conversacions que es mantenien al seu voltant. Un lleu somriure es va dibuixar a la seva cara i l’home solitari es va girar per veure qui havia entrat.

Era un home prim, amb uns fins cabells marronosos i uns ulls que espurnejaven de vida. Anava abillat amb una capa de viatge, però, sota d’ella, despuntaven uns vestits de colors llampants. No hi havia dubte: es tractava d’un joglar.