dimarts, 21 de desembre de 2010

dimarts, 7 de desembre de 2010

Lust for life

Titulo l'entrada amb aquesta cançó d'Iggy Pop, potser la més emblemàtica de la banda sonora de Trainspotting. I ho faig treient-lo completament de context i passant-me el rerefons de la cançó per on no sona. I per què? Perquè és el meu Blog i hi faig el què em don la gana.

Lust for life és un títol d'aquells que et desanimen de fer-te traductor. Com traduiries lust? Tècnicament vol dir luxúria, però potser en aquest context s'aproxima més al Lust alemany: desig. Luxúria de viure? Desig de viure? Gust per viure? Cap d'ells no acaba de sonar tan desenfrenat ni tan hedonista com Lust for life. Sí, Lust for life evoca un plaer intens i salvatge, apassionat. Passió per viure, potser? Segurament sí, però en la meva opinió, la paraula passió, tant en català com en castellà, està força devaluada per culpa del mal ús.

I és què, com a mínim per a mí, passió evoca un sentiment d'aquells que et sacseja des del cap fins als peus, que entra en la teva ànima com un huracà o un terratrèmol, esbotzant les portes i enderrocant les parets, sense deixar res immutat. La passió és una de les forces més violentes de l'esperit, tal i com els desastres naturals sobre la superfície de la Terra: la passió no és només l'huracà i el terratrèmol, sino també la tempesta, el tsunami i l'incendi descontrolat. La passió ho és tot, i aquesta és precisament la definició de passió: quan la passió entra en acció, la resta empal·lideix i s'esfuma.

Passió és aquell sentiment absolut i corprenedor dels clàssics del Romanticisme (parlant de paraules devaluades...), que et somou i et batzega, que et crema i t'inunda, que et fa riure descontroladament i no et deixa respirar. Això és la passió, i no un recurs barat de novel·la rosa. De la mateixa manera que el Romanticisme és Goethe, Beethoven, Delacroix, Hugo o Shelley, i no espelmes, champagne i roses.

Algun altre dia parlaré de la devaluació de les paraules, que no deixa de ser un fenòmen trist però interessant. De moment, em sembla que ja ho puc deixar aquí. Total, per a què no s'ho llegeixi ningú... ;)

dilluns, 6 de desembre de 2010

Ressuscitant els morts

I aquí estem. Gairebé dos anys i mig després de l'última entrada, en un blog que des de sempre només he visitat jo... I ara, per algun motiu, m'agafa per reprendre'l. Per què? Ni jo mateix ho sé, per què. No sé a quin objectiu obeeix, ni quina orientació vull donar-li. Suposo que, de moment, em conformo amb tenir algun lloc on escriure. I on escriure en català.

No es pot dir que tingui gaires ocasions d'escriure en català: una part important dels meus coneguts són castellanoparlants, i, com en tots els aspectes d'aquesta la nostra llengua, un s'acaba adaptant.

Però no es pot satisfer a tothom. Sempre coneixeré algú que, per exemple, no parli castellà. I llavors què? Hauré d'escriure en anglès? Però també conec gent que no parla anglès... És un problema de difícil solució. I, com que no l'hi veig, escriuré en català, que és el que vull fer i el què em dóna la gana.

Ara bé, escriure sobre què? Bona pregunta, amic meu, bona pregunta. El cert és que no en tinc ni idea. Potser faci de tant en tant alguna coseta de ficció, però em decanto més aviat per l'assaig. Assaig sobre què? Bé, no hi ha gaires coses en les que sigui un expert, per no dir cap, però quelcom trobarem, no? De moment aquí va aquest fons preciós de vigues reblonades, potser per encarar subtilment el tema de cara a l'Enginyeria Civil. Però qui sap? Comences parlant de ponts i pots acabar parlant de patates.

No sé què li depararà el futur, a aquest Blog, però el cert és que em fa llàstima que estigui així de parat i abandonat. Potser ho continuarà estant, però no es podrà dir que no ho hagi intentat.

Blog, aixeca't i camina. Avui és el primer dia de la resta de la teva vida.