divendres, 25 de juliol de 2008

El déu caigut

La sala de la taverna, on la llum provinent de la llar de foc i de les nombroses espelmes repartides al voltant de l’estança dansava finament amb les ombres de la nit, era ben plena. Pertot hi havia grups de vilatans jugant a daus, viatgers que compartien vivències i veterans de guerra explicant gestes que, a mida que el nivell de cervesa de les seves gerres baixava, esdevenien més i més fantàstiques.

Enmig del xivarri que produïa tota aquella gentada, ningú no parava atenció a l’home d’aspecte descuidat que seia a la barra, veient les anades i vingudes del taverner i les dues cambreres amb l’única companyia d’un got de vi.

La porta es va obrir. Ningú no hi va parar atenció, excepte el taverner, qui semblava ser capaç de sentir el soroll del pany fins i tot quan aquest quedava ensordit per les desenes de conversacions que es mantenien al seu voltant. Un lleu somriure es va dibuixar a la seva cara i l’home solitari es va girar per veure qui havia entrat.

Era un home prim, amb uns fins cabells marronosos i uns ulls que espurnejaven de vida. Anava abillat amb una capa de viatge, però, sota d’ella, despuntaven uns vestits de colors llampants. No hi havia dubte: es tractava d’un joglar.

El joglar es va dirigir directament cap al taverner. Pel que semblava, tenia una actuació concertada. La negociació va ser curta i cordial. Mentrestant, l’home solitari veia de cua d’ull com entrava un nodrit grup de gent, probablement atrets per la presència del joglar.

La taverna va emmudir quan el joglar va pujar dempeus sobre la barra. Aquells qui estaven d’esquena es van girar per poder-lo veure i aquells qui eren asseguts a la barra -incloent-hi l’home solitari- van agafar instintivament les seves begudes i se’n van apartar una mica.

El joglar va fer una reverència, es va presentar com a Gyel d’Arisella -ningú en tot el local tenia la més remota idea d’on era Arisella- i, amb veu digna d’admiració, va entonar una cançó de festa ben coneguda, que molta gent va corejar, picant de mans.

L’actuació va prosseguir amb dues cançons més i un emotiu poema èpic que explicava les desventures d’un cavaller que, per amor, s’enfrontava als més grans perills, sense saber que qui creia la seva dama era en realitat una vella i malvada bruixa que el tenia encantat. El joglar va mantenir amb l’ai al cor el seu públic al llarg de tot el poema, arrencant al final grans somriures d’alleujament i sonors aplaudiments quan el cavaller desfeia l’encantament i salvava la seva estimada de mans de l’envejosa bruixa.

-I ara -va dir, després d’haver fet diverses reverències més i d’haver donat les gràcies repetides vegades- us explicaré una història que no va succeir gaire lluny d’aquí, deu fer uns onze o dotze anys.

Va fer una breu pausa, assaborint el silenci del públic entregat.

-Era una nit clara d’estiu. Les estrelles brillaven clares i precioses com gotims d’argent. I, de sobte, una nova llum va aparèixer al cel. Semblava el naixement d’un nou sol. Fixeu-vos-hi si n’era, de sorprenent, que alguns savis respectables van sortir al carrer a veure-ho abillats amb les seves robes de dormir, sense ni tan sols recordar-se de vestir-se abans.

Alguna gent va riure. El rostre de l’home solitari, qui havia seguit la resta de l’actuació amb un lleu somriure als llavis, era ara una màscara impenetrable.

-Al cap de poc, vam veure com no era el naixement d’un sol, sino una pedra en flames que queia del cel. Alguna gent es va espantar, pensant que s’acabava el món -va somriure-. Però la pedra va caure al mar, sense causar cap mal, i mai ningú n’ha tornat a veure cap.

-És cert! -va exclamar un home barbut i cepat, atraient totes les mirades-. Jo hi era! Jo ho vaig veure!

Un parell de veus més també es van afegir a dir que ho havien vist, però l’atenció ja havia tornat al joglar.

-Quan els déus acabaven de crear el món -digué el joglar-, n’hi va haver un que es va alçar contra la resta. Els sacerdots el coneixen com el Déu Fosc, tot i que el seu veritable nom ha caigut en l’oblit -el públic seguia atent, pero molts d’ells ja sabien aquella història sobre els déus i la creació del món i alguns es preguntaven per què no seguia parlant de la pedra-. Es va enfrontar a la resta de déus... i va perdre. Heri, la Reina de Tots els Déus, va decidir empresonar-lo a les profunditats del món. Allà el va encadenar als seus fonaments, on cremen els Focs Eterns i on encara és. Són els seus esforços incansables per escapar els que fan que la terra sencera tremoli de vegades o que algunes muntanyes escopeixin foc.

-I què hi té a veure la pedra, amb això? -va preguntar la cambrera de més edat, aprofitant una pausa del narrador. Algunes veus van recolzar-la.

-No era una pedra -va ser la resposta, que va fer emmudir la taverna-. Semblava una pedra, pero no ho era –va fer un gest, com per demanar al públic que no tinguessin pressa i va prosseguir-. Ara farà dotze anys, una nova disputa es va sembrar entre els déus. Dior, qui havia estat l’únic amic del Déu Fosc, va exigir a la resta de déus la llibertat del seu company, al·legant que ja havia complert la seva pena. Però la Reina de Tots els Déus s’hi va negar, cosa que va fer que Dior tractés d’alliberar-lo per la força. Els déus van lliurar una nova batalla. Dior va perdre i la Reina el va condemnar a la mateixa pena que el seu amic. Allò que va caure aquell dia i que semblava una pedra en flames no era altra cosa que Dior vençut, qui ara és encadenat a les profunditats, al costat del seu amic.

Tothom va callar, ple de respecte envers el joglar i el seu coneixement; tothom tret de l’home solitari, que va començar a riure sorollosament.

El joglar semblava més sorprès que altra cosa. Era la primera vegada que algú reia després d’haver explicat una cosa seriosa.

-Què us fa tanta gràcia, si no és indiscreció?

-Res, res -va dir l’home, posant-se seriós-. És només que em sorprèn que pugueu arribar-vos a creure aquestes bajanades.

Un remor creixent va creuar la taverna. Mai ningú no s’havia atrevit a titllar els déus, ni res que tingués a veure amb ells, de “bajanades”.

-Allò que vosaltres dieu que era una pedra o un déu -prosseguí l’home, aixecant-se- era una nau. La gent com jo les fa servir per viatjar entre mons. -Tan sols les seves paraules trencaven el silenci de la taverna, però no era un silenci entregat, com el que es produïa durant les intervencions del joglar, sino un de tens, incrèdul-. És que creieu que sou l’únic món que existeix? I ara! Allà dalt -assenyalà el sostre-, entre les estrelles, hi ha una infinitat de mons, molt més avançats que el vostre. No sou més que un residu de l’Imperi Terrestre: un món-presó.

El joglar havia baixat de la barra i se’l mirava ara com la resta del públic.

-Els vostres mites tenen raó en una cosa: sou un món que serveix de presó. Fa milers d’anys, els vostres re-re-re-revesavis es van rebel·lar contra la resta de l’Imperi. Per aquesta raó van ser desterrats en aquest món, desprovistos de tecnologia. Sou vosaltres qui us vau alçar contra els déus! Aquell a qui anomeneu Déu Fosc no és altre que vosaltres mateixos!

Va callar, contemplant-los desafiadorament, esperant potser que es posessin a tremolar i li supliquessin clemència. En lloc d’això, van esclafir a riure.

-Pobrissó -va dir la cambrera-. Tan bonic!

El taverner el va acompanyar amablement però amb absoluta fermesa fins a l’exterior, on li va recomanar que es fiqués al llit. Després va tornar a entrar i li va tancar la porta als nassos. De fora estant, encara el va poder sentir dient.

-És ben boig, el pobre noi.

Va marxar de la ciutat, consumit per la desesperació. Mai no podria sortir d’aquell món encallat en l’era pre-espacial. Maleí per milionèsima vegada l’emboscada en què la seva nau havia estat abatuda, obligant-lo a realitzar un aterratge d’emergència en aquell repugnant món-presó.

Amargament, va decidir no tornar a explicar mai més la seva veritable història. Amb una mica de sort, podria adaptar-se i malviure allà la resta d’anys que li quedaven.