divendres, 25 de gener del 2008

Cabòries

En tots els seus anys com a déu (i allò eren molts anys), Alothar mai no s’hauria pogut imaginar que fos tan difícil de trobar un mortal a qui encarregar l’acompliment d’una profecia.

Al principi, des de la seva còmoda posició al pla diví, no havia pogut pensar que aquella tasca pogués entranyar cap dificultat. Tots els mortals eren iguals, al capdavall, oi? Doncs qualsevol serviria! Un cop va ser al pla físic, enfundat en el seu avatar (un cos fals, una petita porció d’ell mateix tancada en una cuirassa de carn i matèria que més aviat servia per protegir el món d’ell que no pas al revés), però, va descobrir que allò era tota una altra cosa: aquells mortals que en principi havia cregut tots iguals no només es dividien en desenes de races que agrupaven un cert nombre de trets comuns (la pell d’aquest o aquell color, les orelles amb una determinada forma...) que de bon començament no li havia estat fàcil de distingir, sino que, a més, hi havia un nombre considerable d’individus, al marge de la raça a què pertanguessin, als que s’anomenava “criatures”, que eren més petits que la resta i, suposadament per aquesta raó, molt menys tinguts en compte. Alothar s’havia preguntat si això no es deuria a alguna mena de malformació fins que no va descobrir que, a la llarga -si més no en la majoria dels casos-, aquelles criatures creixien fins a esdevenir membres de ple dret de la raça.

Curiós... però terriblement marejant.

dilluns, 7 de gener del 2008

La importància del bon menjar

Existeix una teoria científica, l’efecte papallona, que postula que -en les condicions adequades- un canvi mínim pot causar un resultat màxim. Segons aquesta teoria, si es donés la successió pertinent de casualitats, el corrent d’aire produït pel batre de les ales d’una papallona podria acabar convertint-se en un huracà.

Aquest va ser el gran error dels alts càrrecs de la Terra: no van preveure l’efecte papallona... i l’huracà se’ls va endur.

diumenge, 6 de gener del 2008

Darreres confessions d'un drac ancià

És curiós com es pot arribar a estimar.

Oh, us ho prego, bella dama, no us espanteu. Sóc conscient que sembla una mica absurd de demanar-vos això després d’haver-vos raptat i dut fins aquí per la força, però tingueu per segur que no us faré cap mal. Us en dono la meva paraula.

Us sorprèn que parli? Bé, no m’estranya. Heu de saber, noble senyora, que tots els dracs posseïm aquest do, de la mateixa manera que vosaltres, els humans. Malauradament, però, són molt pocs els qui estarien disposats a parlar-vos, fins i tot en el cas que ens volguessiu escoltar.

De tota manera, sapigueu que no romandreu captiva gaire temps. Mentre parlem, un jove cavaller, valent i orgullós, es dirigeix cap aquí per salvar-vos. I, si bé en unes altres circumstàncies un simple cavaller no seria rival per a un drac -ni tan sols per a un de tan ancià com jo-, aquest pot considerar-se afortunat: no penso oposar-hi resistència. Sóc vell i no tinc ganes de seguir vivint.

Us preguntareu per què ho faig, llavors. Quina finalitat té raptar una dama per deixar-se matar després pel seu rescatador? No és gaire lògic, oi? En absolut. Però, com ja us he dit, senyora meva, és curios com es pot arribar a estimar.