dijous, 8 de març del 2012

Cacera de mites I-bis: La piscina de lava

Probablement recordeu la primera entrega de la cacera de mites de Hinterlands, on desmuntàvem la clàssica escena de pel·lícula en què una persona s'ofega sepultada en arenes movedisses. Com vam veure aleshores, és impossible que un cos humà s'enfonsi completament en aquest tipus de fluid, per un principi tan senzill com l'Empenta d'Arquímedes: com que la densitat de les arenes movedisses és superior a la del cos humà, l'empenta que experimentarem cap amunt s'equilibra amb la força que ens estira cap abaix (l'atracció gravitatòria de la Terra, que es tradueix en el nostre pes) per a un determinat volum submergit. En el nostre cas, aquest volum correspon aproximadament al maluc o al pit, de manera que mai no ens enfonsarem més que això.

Amb això no vull dir que les arenes movedisses no siguin perilloses. Sí que ho són. Però el seu perill ve més aviat de la dificultat de moure-s'hi un cop dins. Unes arenes movedisses et poden deixar atrapat fins que moris de set, gana o una insolació (o, en regions costaneres, fins que pugi la marea), però mai no t'hi enfonsaràs en pocs segons mentre sona una música dramàtica de fons.

Continuant amb l'esperit de la nostra cacera de mites, avui presentem aquesta mena de seqüel·la bloguera, en què ens dedicarem a una altra de les escenes clàssiques que la filmografia ha inscrit en les nostres retines; una que té força paral·lelismes amb l'anterior: l'enfonsament en lava.


El desenvolupament de l'escena no és gaire diferent del cas de les arenes movedisses. Li manca, en aquest cas, l'efecte sorpresa (una piscina/riu de lava no és quelcom que es pugui ocultar amb una capa de fulles seques), però ho compensa amb dosis de tensió i dramatisme més elevades: conegudes són les lluites sobre la lava, les persecucions sobre pedres a mig fondre, el que si cau, que si no cau... Però, un cop el dolent desafortunat en qüestió cau a la lava (els protagonistes no hi cauen mai, que tothom sap que de la lava no te'n treuen), el procès és el mateix que el de les arenes movedisses: s'hi enfonsa en pocs segons, normalment aixecant les mans en un gest inútil, però ple de tensió escènica.

La veritat és que no m'havia plantejat la simil·litud entre les dues escenes fins que no vaig llegir un parell d'articles sobre el tema (aquest, d'Antonio Martínez Ron per a Amazings i aquest, d'Eric Klemetti per a la revista Wired).

Només cal fer una ullada als títols dels articles per comprovar que, un cop més, l'escena que ens ha mostrat Hollywood desenes de vegades entra en flagrant conflicte amb la realitat.

Al contrari del què passa amb les arenes movedisses, tots tenim una idea força acurada de què és la lava: roca fosa, a elevades temperatures, expulsada més o menys violentament de les entranyes de la Terra i que (pel Principi Zero de la Termodinàmica) comença lentament a refredar-se i solidificar-se tan bon punt surt a l'exterior.



Igual que amb les roques, segons la seva composició i temperatura podem trobar infinitats de tipus de lava, amb característiques i comportaments més o menys diferents. Tanmateix, de manera força general, direm que la densitat de la lava és una mica superior al triple de la densitat de l'aigua. Això en fa un material més dens que el formigó (que té una densitat de 2.5-2.7 vegades la de l'aigua) i el doble de dens que les arenes movedisses.

Com ja hem vist, això vol dir que el formigó sura en lava, les arenes movedisses suren en lava i el cos humà (que recordem que té pràcticament la mateixa densitat que l'aigua) sura en lava. I, si en les arenes movedisses només ens hi enfonsaríem fins al maluc, a la lava difícilment ens hi submergiríem fins més amunt del genoll.

Però hi ha una altra propietat que encara complica més la ja de per sí titànica tasca d'enfonsar-se en la lava: la viscositat. La viscositat és un paràmetre que indica la resistència d'un fluid a comportar-se com a tal: com més viscós és un fluid, més difícil i lent és deformar-lo. És un fenòmen que tots hem comprovat quan fem qualsevol moviment sota l'aigua: trobem una resistència que se'ns oposa. Per contra, el fluid en el què estem immersos el 99% del nostre temps (l'aire) té una viscositat pràcticament nul·la, que només es fa sentir a altes velocitats. Per això els avions, trens i vehicles que s'han de moure ràpidament requereixen de perfils aerodinàmics, que els permeten travessar (deformar) l'aire amb més eficiència.

La lava té una viscositat entre 100.000 i un milió de vegades superior a la de l'aigua. Molt barroerament, podríem dir que això fa que ens costi un milió de vegades més enfonsar-nos en lava que en l'aigua. Així doncs, si en l'aigua ens enfonsem en un segon, per enfonsar-nos en lava necessitaríem un milió de segons: més de 10 dies!

Així doncs, si qualsevol de nosaltres caigués en un riu de lava, necessitaría 10 dies per enfonsar-se fins als genolls. Com us he dit, el càlcul és molt inexacte i passa per alt moltes propietats dels fuids (com ara la tixotropia), però, encara que només triguéssim unes hores, l'efecte d'una caiguda en la lava seria molt més semblant al de quedar-se dempeus sobre un matalàs elàstic que no al d'enfonsar-se en un líquid.

Però no us preocupeu, que no tindríem temps de meravellar-nos-en. La lava fosa està a temperatures que ronden els 900-1.200 ºC, comparables a les que s'assoleixen a l'interior d'un alt forn. Un cos humà en aquesta situació s'inflamaria instantàniament. Sense més. Com un llumí. Penseu-hi, també, quan veieu escenes en què els personatges caminen o lluiten sobre roques mig enfonsades a la lava, a dos dits escassos de la superfície. Encara que no la toquin, la temperatura que suportarien com a mínim a les cames seria suficient com per a convertir-los en autèntiques torxes humanes. Però sense heroïcitat, ni Fantastic Four, ni possibilitat d'apagar-se.


1 comentari:

Unknown ha dit...

Possiblement de les millors entrades del blog, et felicito.