Las Arenas, de pou de tortura a catedral del consum

Explica la llegenda que, en la seva visita a Espanya, el cantautor francès Francis Cabrel va anar a veure una cursa de braus. En acabat, commogut i horroritzat per la crueltat del què havia contemplat, va dirigir-se a la seva habitació d'hotel, on es va tancar i va escriure, tot d'una tirada, la seva cançó La corrida (si esteu a punt de fer l'acudit fàcil, penseu que se'ns ha ocorregut a tots). Amb una habilitat poètica envejable, Cabrel relata l'espectacle des del punt de vista del toro: la seva por, la seva desorientació, la seva lluita per la supervivència, la seva frustració, la seva ràbia, el seu sofriment i la seva mort. Val la pena sentir-la (podeu trobar-ne una versió prou ben subtitolada al castellà aquí).

Setze anys després que Cabrel publiqués aquesta cançó, Catalunya aprovava la Iniciativa Legislativa Popular que prohibeix les curses de braus en tot el seu territori, que, com tot el què es fa a Catalunya, no va ser una mesura carent de polèmica (polèmica que, per cert, no va existir quan la prohibició la va fer Canàries). Ara, a falta de vuit mesos per a què la iniciativa entri en vigor i els toros quedin completament desterrats de la ciutat, Barcelona inaugura, en plena Plaça d'Espanya, el flamant centre comercial Arenas. I, enfrontant-se a les ingents hordes de visitants, compradors i curiosos que n'ocupen cada racó, a més dels tècnics que acaben encara de polir detalls que no van tenir temps de posar a punt abans de l'obertura al públic, el nostre reporter especial (jo mateix) s'hi ha arribat per fer-nos-en un tastet d'aquells que sempre són agradables de llegir: amb molta foto i poca lletra.

El centre comercial Arenas vist des del Parc de Joan Miró. La qualitat de les fotos és com per plorar, però les he fet amb el mòbil, així que és el que hi ha. Si algú es vol queixar, pot regalar-me una càmera. O, encara millor, un mòbil. Un iPhone 4 no estaria malament. Aquí ho deixo.

En desús des de 1977, la plaça de toros de Las Arenas constituïa un gran espai desaprofitat en un dels punts neuràlgics de la Ciutat Comtal. El seu valor històric i arquitectònic impedia d'enderrocar-la, però tampoc es tenia gaire clar què se'n podia fer. Finalment, les noves tecnologies i l'enginyeria van aparèixer per rescatar la vella plaça de l'oblit. Es va cavar tot al voltant de la circumferència exterior de la plaça, es van construir dues corones de formigó que n'abraçaven cada una de les columnes formant un gran anell rígid i es va aixecar tota la façana en bloc per mitjà de gats hidràulics (ahí es nada, fer-ho sense que es desmonti: si voleu podeu fer la prova intentant aixecar un castell de cartes). D'aquesta manera, mantenint intacta la coberta exterior, es va poder construir a dins un espectacular complexe de sis plantes i quatre subterranis d'aparcament. Per acabar-ho, es va rematar amb una cúpula i un mirador que ofereix 360º de panoràmica sobre la ciutat.

Detall de les dues corones inferiors abraçant un pilar de la façana original. Us diria que algun dia em compraré una càmera reflex de les bones, però seria mentida: per a no passar mai de l'automàtic, no li veig el sentit.

Espectacular imatge de la façana suspesa en els estats inicials de construcció. La foto aquesta també l'he feta jo, eh?

I és així com, 111 anys després de la seva inauguració l'any 1900, Las Arenas cobra un nou significat per a la ciutat. Dins la façana original neomudèjar s'hi encaben comerços i restaurants, 12 sales de multicinema, un gimnàs-centre termal que inclou una pista d'atletisme a més de 20 metres d'altura que discorre al llarg de la circumferència superior de la façana (i del que no vull ni saber el preu), un gran espai multiusos sota la cúpula i, fins i tot, un museu: el Museu del Rock de Barcelona (que, pel que sembla, és com un Hard Rock Cafe, però sense la part de Cafe).

Interior del complex. Poden veure's diverses plantes, les escales mecàniques i les enormes columnes que sostenen la cúpula. Els espais buits ajuden a il·luminar l'edifici i fan que sembli més gran. Ah! I no és que tinguis cap problema a la vista: és la foto, que és així.

Pensaves que feia broma quan parlava d'una pista d'atletisme a 20 m d'alçada? Cansar-te et cansaràs igual, però quines vistes!

El centre té detalls arquitectònics interessants, i (per un cop) no parlo de la façana. Un d'ells és el que us apunto en el peu de la fotografia de l'interior i les escales: és un edifici molt obert, amb grans buits que permeten veure-hi a través de totes les plantes, a més del pas de la llum. La configuració circular també a l'interior, amb una plaça central a nivell de carrer, ens recorda on hi havia l'arena. Un altre detall que val la pena comentar és que la major part dels restaurants se situen al pis superior, oferint terrassa ni més ni menys que en el mirador. La possibilitat de sopar a l'aire lliure en un terrat amb vistes tant a Montjuïc, com al Tibidabo, com a la Sagrada Família sens dubte es convertirà en una de les atraccions de les nits d'estiu de Barcelona, tant per a turistes com per a locals. I el fet que aquest mirador ofereixi una talaia immillorable sobre la Font Màgica pot acabar d'arrodonir la vesprada.

Vista des del mirador en direcció a la Plaça d'Espanya i Montjuïc. Hi destaquen el MNAC, la Font Màgica i les Quatre Columnes, la Torre de Comunicacions i les dues torres venecianes. Fora d'enquadrament queda el Castell de Montjuïc.

Vista des del mirador en direcció al Tibidabo, amb el Parc de Joan Miró en primer pla. Destaquen la Torre de Collserola, el parc d'atraccions i el Temple Expiatori del Sagrat Cor. La qualitat de la imatge fa plorar, però pensa que així exercites la imaginació.

Us podrà agradar més o menys anar de botigues i els centres comercials (personalment, no m'entusiasmen), però el què no es pot negar és l'habilitat dels treballadors i enginyers que han convertit el què era una arena de mort i tortura en quelcom d'útil per a la ciutat. I, a més, ho han fet sense malmetre'n el valor arquitectònic.

Per acabar, ja per a què no us penseu que els propietaris d'Arenas em paguen per a què els faci publicitat des d'aquí, ni em pogueu acusar d'haver-vos provocat una febre consumidora en referir-vos a aquesta catedral de les compres, situada precisament al cap d'un dels carrers comercials més llargs d'Europa, us deixaré amb dos documentals que conviden a la reflexió.

Del primer segur que n'haureu sentit a parlar: és el cèlebre Comprar, tirar, comprar, que ens presenta el fenòmen de l'obsçol·lescència programada, un tema sobre el què no us explico res perquè està molt ben desenvolupat en el documental. Us el recomano.

El segon documental que us deixo és el primer capítol d'una sèrie de 4, dividits cadascun en 6 parts i penjats a Youtube. Tots quatre capítols tenen un cert interès, però el primer és, de llarg, el millor. El Segle del Jo (és el nom de la sèrie) es complementa perfectament amb Comprar, tirar, comprar, i explora la manera com el màrketing i la publicitat apel·len a la part inconscient de les nostres ments per tal de fer-nos comprar un o altre producte.

Si teniu un parell d'horetes en les que no sabeu què fer, no està de més fer-los una ullada a tots dos. O també podeu anar-vos-en de compres, o a una cursa de braus: no voldria jo ara dir-vos què heu o què no heu de fer amb la vostra vida. Jo, de moment, me'n vaig a estudiar una estona, que falta que em fa.