El meu pare va morir quan jo tenia tres anys, així que no en conservo records, d’ell. Tan sols la sensació d’uns braços forts que m’agafaven i l’eco d’una veu poderosa que, estranyament, sonava dolça.
Des d’on la meva memòria arriba, sempre he viscut amb la meva mare, a l’antiquíssima mansió familiar. Es tractava d’un edifici enorme, feixuc i solitari, situat enmig del no-res, rodejat per interminables camps i boscos de la seva propietat i sense cap altra construcció humana visible des dels seus finestrals.
No era allò que la majoria de la gent consideraria una llar acollidora, amb el seu mobiliari vell i corcat la noblesa i sumptuositat originals del qual ja no es veien per enlloc, amb les seves portes i finestres grinyolants, els seus interiors llóbrecs, massa freds a l’hivern i massa càlids a l’estiu, i amb les desenes de quadres d’avantpassats d’aspecte sinistre que recobrien les parets. Però jo no havia conegut mai res de diferent i, malgrat tot, la considerava casa meva.
La meva mare sempre havia estat amb mi una persona severa i autoritària. Mai no la vaig veure somriure. No va aconseguir superar el trauma de la mort del meu pare del qual no parlava, i s’enfurismava si jo treia el tema i sempre vestia de negre. Era una dona aspra i callada, d’aspecte vell i decrèpit vaig ser un fill tardà, però, malgrat això, semblava més la meva àvia que no pas la meva mare, molt esquerpa amb mi, però a la vegada molt possessiva. Mai, fins ben entrat en l’adolescència, em va permetre d’abandonar la mansió familiar, tot i els meus anhels de veure allò que ella i la minyona en les seves converses que, generalment, es reduïen a una tirallonga d’ordres per part de la meva mare (o un esbronc a crits si alguna de les seves ordres no s’havia complert amb exactitud i celeritat) i un assentiment submís per part de la minyona anomenaven “el Poble”.
Vaig passar gairebé la totalitat de la meva infància tractant d’imaginar-me com seria el Poble, aquell misteriós lloc al que la mare feia anar la minyona cada vegada que necessitava alguna cosa. Un lloc on, segons em va semblar entendre, podies aconseguir qualsevol cosa a canvi d’unes estranyes peces rodones de metall lluent que la meva mare guardava sota el matalàs.
Per aquell temps, una de les ordres que la meva mare va donar a la minyona un bon dia, sobtadament, sense que cap fet aparent ho provoqués va ser la de, a més de les seves nombroses tasques habituals dins de la casa i fora d’ella, ensenyar-me a llegir i escriure.
Un nou món se’m va obrir davant dels ulls, juntament amb l’accés abans estrictament prohibit a la vella biblioteca de l’avi, plena a vessar d’incomptables llibres, que la minyona s’esforçava inútilment per mantenir nets de pols. Va ser aleshores quan vaig aprendre tot el que avui sé. Vaig llegir sobre civilitzacions antigues, desaparegudes sota l’aplastant pes de la història, sobre meravellosos animals que mai no he pogut veure, sobre les persones i la seva manera de viure cosa que em va permetre descartar moltes de les meves teories sobre com podia ser el Poble, contes, fàbules i també relats de terror, misteri i fantasia, llibres de cavalleries i històries d’amor. Amb prou feines podia fer altra cosa que llegir contínuament, obrint un nou llibre així que n’acabava un altre, havent de deduir si el que deien eren fets que realment havien succeït o només Què dic? “Només”!! Com si per això fossin menys importants! productes de la imaginació d’una altra persona.
La infància em va passar relativament ràpida, perdut en un mar de fantasies i desitjos, amagant-me de la severitat de la meva mare per a poder obrir un altre llibre i allunyar-me d’aquella casa angoixant, perdent-me en mons llunyans i imaginant-me que jo era un d’aquells herois dels que les històries parlaven.
Però el temps, encara que inadvertit, passa sense aturar-se ni entretenir-se i, sense gairebé adonar-me’n, em vaig plantar en l’adolescència. No va ser fins llavors que se’m va permetre fer una visita al tan desitjat Poble, acompanyant la minyona.
Es curiós com funciona la ment humana, com podem arribar a acostumar-nos a una cosa que anteriorment ens havia semblat meravellosa, com gaudim de les novetats i com no hi parem atenció quan, més tard, es converteixen en rutina. No gaire temps més tard, la meva mare em va informar, amb el seu habitual to esquerp, com si m’ho recriminés, que la minyona estava molt malalta, que se n’havia tornat a casa seva i que segurament no la tornaríem a veure mai més. La mare, però, no va buscar una altra minyona. En lloc d’això, em va tocar a mi fer tota aquella feina que durant tants anys havia fet ella, cosa que significava que ja gairebé no tenia temps per a llegir, si no ho feia d’amagat, que el nombre de vegades que la meva mare em renyava cada dia es multiplicava espectacularment i que vaig haver d’aprendre a comerciar a les tendes del Poble amb aquelles peces rodones que, ara ho sabia, s’anomenaven “monedes”.
Aquest estat de coses va romandre inalterat i aparentment immutable fins que, gairebé entrat a la trentena, no vaig poder suportar-ho més i em vaig rebel·lar. Vam tenir una discussió molt forta, una discussió que la va canviar molt: no em va tornar a dirigir la paraula, mostrant-se absent i amb la mirada perduda sempre que jo entrava a l’habitació. Les seves cames, ja molt afeblides desde feia temps, van acabar de perdre totes les forces i mai més no es va aixecar d’una antiga cadira de rodes de fusta que abans només feia servir de tant en tant.
Ni tan sols volia menjar i, quan la portava amb la cadira de rodes fins a la taula, es limitava a clavar els seus ulls vidriosos en el plat durant hores, sense fer la menor intenció de voler dur-se res a la boca. Vaig haver de començar a peixar-la, cosa que es va acabar convertint en un hàbit.
No només la vaig haver de peixar, sino que també vaig haver de començar a banyar-la freqüentment doncs ja ni tans sols d’això es preocupava, pentinar-la, perfumar-la, vestir-la i desvestir-la, acotxar-la, llevar-la i treure-la al jardí amb la cadira. Fins i tot l’havia d’ajudar a seure a la latrina, doncs, si no la hi obligava, tampoc no hi volia anar.
Tanmateix, ella mai no em va agrair que li estigués a sobre pràcticament tot el dia. Tampoc va mostrar el menor signe de voler-me tornar a parlar, tot i les múltiples vegades que li vaig demanar perdó. Ella, simplement, es limitava a fitar-me amb aquell esguard entristit i callava.
Tot i això, no em vaig rendir. Com més es prolongava el seu silenci, més carinyós era jo amb ella i amb més diligència la cuidava. Tampoc això va servir per a res. Mai no vaig aconseguir que em perdonés, ni tampoc arrencar-la del seu silenci, ni del seu estat de total abandó.
No sé qui va trucar a la policia. Crec que va ser el carter. El judici va ser breu i ràpid. Els psiquiatres van dictaminar que jo havia creat una il·lusió malaltissa al meu voltant, per a no haver d’afrontar una realitat que era massa dura per mi: que jo havia assassinat la meva mare en aquella discussió.
Des d’on la meva memòria arriba, sempre he viscut amb la meva mare, a l’antiquíssima mansió familiar. Es tractava d’un edifici enorme, feixuc i solitari, situat enmig del no-res, rodejat per interminables camps i boscos de la seva propietat i sense cap altra construcció humana visible des dels seus finestrals.
No era allò que la majoria de la gent consideraria una llar acollidora, amb el seu mobiliari vell i corcat la noblesa i sumptuositat originals del qual ja no es veien per enlloc, amb les seves portes i finestres grinyolants, els seus interiors llóbrecs, massa freds a l’hivern i massa càlids a l’estiu, i amb les desenes de quadres d’avantpassats d’aspecte sinistre que recobrien les parets. Però jo no havia conegut mai res de diferent i, malgrat tot, la considerava casa meva.
La meva mare sempre havia estat amb mi una persona severa i autoritària. Mai no la vaig veure somriure. No va aconseguir superar el trauma de la mort del meu pare del qual no parlava, i s’enfurismava si jo treia el tema i sempre vestia de negre. Era una dona aspra i callada, d’aspecte vell i decrèpit vaig ser un fill tardà, però, malgrat això, semblava més la meva àvia que no pas la meva mare, molt esquerpa amb mi, però a la vegada molt possessiva. Mai, fins ben entrat en l’adolescència, em va permetre d’abandonar la mansió familiar, tot i els meus anhels de veure allò que ella i la minyona en les seves converses que, generalment, es reduïen a una tirallonga d’ordres per part de la meva mare (o un esbronc a crits si alguna de les seves ordres no s’havia complert amb exactitud i celeritat) i un assentiment submís per part de la minyona anomenaven “el Poble”.
Vaig passar gairebé la totalitat de la meva infància tractant d’imaginar-me com seria el Poble, aquell misteriós lloc al que la mare feia anar la minyona cada vegada que necessitava alguna cosa. Un lloc on, segons em va semblar entendre, podies aconseguir qualsevol cosa a canvi d’unes estranyes peces rodones de metall lluent que la meva mare guardava sota el matalàs.
Per aquell temps, una de les ordres que la meva mare va donar a la minyona un bon dia, sobtadament, sense que cap fet aparent ho provoqués va ser la de, a més de les seves nombroses tasques habituals dins de la casa i fora d’ella, ensenyar-me a llegir i escriure.
Un nou món se’m va obrir davant dels ulls, juntament amb l’accés abans estrictament prohibit a la vella biblioteca de l’avi, plena a vessar d’incomptables llibres, que la minyona s’esforçava inútilment per mantenir nets de pols. Va ser aleshores quan vaig aprendre tot el que avui sé. Vaig llegir sobre civilitzacions antigues, desaparegudes sota l’aplastant pes de la història, sobre meravellosos animals que mai no he pogut veure, sobre les persones i la seva manera de viure cosa que em va permetre descartar moltes de les meves teories sobre com podia ser el Poble, contes, fàbules i també relats de terror, misteri i fantasia, llibres de cavalleries i històries d’amor. Amb prou feines podia fer altra cosa que llegir contínuament, obrint un nou llibre així que n’acabava un altre, havent de deduir si el que deien eren fets que realment havien succeït o només Què dic? “Només”!! Com si per això fossin menys importants! productes de la imaginació d’una altra persona.
La infància em va passar relativament ràpida, perdut en un mar de fantasies i desitjos, amagant-me de la severitat de la meva mare per a poder obrir un altre llibre i allunyar-me d’aquella casa angoixant, perdent-me en mons llunyans i imaginant-me que jo era un d’aquells herois dels que les històries parlaven.
Però el temps, encara que inadvertit, passa sense aturar-se ni entretenir-se i, sense gairebé adonar-me’n, em vaig plantar en l’adolescència. No va ser fins llavors que se’m va permetre fer una visita al tan desitjat Poble, acompanyant la minyona.
Es curiós com funciona la ment humana, com podem arribar a acostumar-nos a una cosa que anteriorment ens havia semblat meravellosa, com gaudim de les novetats i com no hi parem atenció quan, més tard, es converteixen en rutina. No gaire temps més tard, la meva mare em va informar, amb el seu habitual to esquerp, com si m’ho recriminés, que la minyona estava molt malalta, que se n’havia tornat a casa seva i que segurament no la tornaríem a veure mai més. La mare, però, no va buscar una altra minyona. En lloc d’això, em va tocar a mi fer tota aquella feina que durant tants anys havia fet ella, cosa que significava que ja gairebé no tenia temps per a llegir, si no ho feia d’amagat, que el nombre de vegades que la meva mare em renyava cada dia es multiplicava espectacularment i que vaig haver d’aprendre a comerciar a les tendes del Poble amb aquelles peces rodones que, ara ho sabia, s’anomenaven “monedes”.
Aquest estat de coses va romandre inalterat i aparentment immutable fins que, gairebé entrat a la trentena, no vaig poder suportar-ho més i em vaig rebel·lar. Vam tenir una discussió molt forta, una discussió que la va canviar molt: no em va tornar a dirigir la paraula, mostrant-se absent i amb la mirada perduda sempre que jo entrava a l’habitació. Les seves cames, ja molt afeblides desde feia temps, van acabar de perdre totes les forces i mai més no es va aixecar d’una antiga cadira de rodes de fusta que abans només feia servir de tant en tant.
Ni tan sols volia menjar i, quan la portava amb la cadira de rodes fins a la taula, es limitava a clavar els seus ulls vidriosos en el plat durant hores, sense fer la menor intenció de voler dur-se res a la boca. Vaig haver de començar a peixar-la, cosa que es va acabar convertint en un hàbit.
No només la vaig haver de peixar, sino que també vaig haver de començar a banyar-la freqüentment doncs ja ni tans sols d’això es preocupava, pentinar-la, perfumar-la, vestir-la i desvestir-la, acotxar-la, llevar-la i treure-la al jardí amb la cadira. Fins i tot l’havia d’ajudar a seure a la latrina, doncs, si no la hi obligava, tampoc no hi volia anar.
Tanmateix, ella mai no em va agrair que li estigués a sobre pràcticament tot el dia. Tampoc va mostrar el menor signe de voler-me tornar a parlar, tot i les múltiples vegades que li vaig demanar perdó. Ella, simplement, es limitava a fitar-me amb aquell esguard entristit i callava.
Tot i això, no em vaig rendir. Com més es prolongava el seu silenci, més carinyós era jo amb ella i amb més diligència la cuidava. Tampoc això va servir per a res. Mai no vaig aconseguir que em perdonés, ni tampoc arrencar-la del seu silenci, ni del seu estat de total abandó.
No sé qui va trucar a la policia. Crec que va ser el carter. El judici va ser breu i ràpid. Els psiquiatres van dictaminar que jo havia creat una il·lusió malaltissa al meu voltant, per a no haver d’afrontar una realitat que era massa dura per mi: que jo havia assassinat la meva mare en aquella discussió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada