dimarts, 29 de juliol del 2008

Somreies

Avui fa deu anys que et vaig veure per primera vegada.

Bé, potser la paraula “veure” no és del tot exacta, ja que, estrictament parlant, no t'he vist mai a la vida. Seria més adequat dir que avui fa deu anys que vaig somiar amb tu per primera vegada.

Va ser tan senzill com fugaç: tan sols una imatge, un instant, el teu rostre contemplant-me des de la foscor, clavant aquells ulls irreals –Ai! No havia vist mai res tan verd...!– en mi i somrient; somrient d’aquella manera tan torbadora. Somreies. I no només amb els llavis, sino amb tota la cara. Somreien els teus llavis i les teves galtes i els teus ulls. Tota tu semblaves somriure.

Vaig despertar amb l’eco de la teva fesomia clavat a l’ànima, on es quedaria per sempre, com una cicatriu intangible, però que podia sentir amb tota claredat. Una cicatriu que mai no desapareixeria. Em sentia com un nàufrag enmig d’un temporal de sentiments, una mescla caòtica que tan aviat em gronxava com em sacsejava i que era encara més confusa pel fet que semblava incapaç de posar-los nom. Va ser en aquell mateix moment que vaig saber, amb absoluta certesa, que la meva vida acabava de canviar.

La meva mare

El meu pare va morir quan jo tenia tres anys, així que no en conservo records, d’ell. Tan sols la sensació d’uns braços forts que m’agafaven i l’eco d’una veu poderosa que, estranyament, sonava dolça.

Des d’on la meva memòria arriba, sempre he viscut amb la meva mare, a l’antiquíssima mansió familiar. Es tractava d’un edifici enorme, feixuc i solitari, situat enmig del no-res, rodejat per interminables camps i boscos de la seva propietat i sense cap altra construcció humana visible des dels seus finestrals.

No era allò que la majoria de la gent consideraria una llar acollidora, amb el seu mobiliari vell i corcat la noblesa i sumptuositat originals del qual ja no es veien per enlloc, amb les seves portes i finestres grinyolants, els seus interiors llóbrecs, massa freds a l’hivern i massa càlids a l’estiu, i amb les desenes de quadres d’avantpassats d’aspecte sinistre que recobrien les parets. Però jo no havia conegut mai res de diferent i, malgrat tot, la considerava casa meva.

divendres, 25 de juliol del 2008

El déu caigut

La sala de la taverna, on la llum provinent de la llar de foc i de les nombroses espelmes repartides al voltant de l’estança dansava finament amb les ombres de la nit, era ben plena. Pertot hi havia grups de vilatans jugant a daus, viatgers que compartien vivències i veterans de guerra explicant gestes que, a mida que el nivell de cervesa de les seves gerres baixava, esdevenien més i més fantàstiques.

Enmig del xivarri que produïa tota aquella gentada, ningú no parava atenció a l’home d’aspecte descuidat que seia a la barra, veient les anades i vingudes del taverner i les dues cambreres amb l’única companyia d’un got de vi.

La porta es va obrir. Ningú no hi va parar atenció, excepte el taverner, qui semblava ser capaç de sentir el soroll del pany fins i tot quan aquest quedava ensordit per les desenes de conversacions que es mantenien al seu voltant. Un lleu somriure es va dibuixar a la seva cara i l’home solitari es va girar per veure qui havia entrat.

Era un home prim, amb uns fins cabells marronosos i uns ulls que espurnejaven de vida. Anava abillat amb una capa de viatge, però, sota d’ella, despuntaven uns vestits de colors llampants. No hi havia dubte: es tractava d’un joglar.

divendres, 25 de gener del 2008

Cabòries

En tots els seus anys com a déu (i allò eren molts anys), Alothar mai no s’hauria pogut imaginar que fos tan difícil de trobar un mortal a qui encarregar l’acompliment d’una profecia.

Al principi, des de la seva còmoda posició al pla diví, no havia pogut pensar que aquella tasca pogués entranyar cap dificultat. Tots els mortals eren iguals, al capdavall, oi? Doncs qualsevol serviria! Un cop va ser al pla físic, enfundat en el seu avatar (un cos fals, una petita porció d’ell mateix tancada en una cuirassa de carn i matèria que més aviat servia per protegir el món d’ell que no pas al revés), però, va descobrir que allò era tota una altra cosa: aquells mortals que en principi havia cregut tots iguals no només es dividien en desenes de races que agrupaven un cert nombre de trets comuns (la pell d’aquest o aquell color, les orelles amb una determinada forma...) que de bon començament no li havia estat fàcil de distingir, sino que, a més, hi havia un nombre considerable d’individus, al marge de la raça a què pertanguessin, als que s’anomenava “criatures”, que eren més petits que la resta i, suposadament per aquesta raó, molt menys tinguts en compte. Alothar s’havia preguntat si això no es deuria a alguna mena de malformació fins que no va descobrir que, a la llarga -si més no en la majoria dels casos-, aquelles criatures creixien fins a esdevenir membres de ple dret de la raça.

Curiós... però terriblement marejant.

dilluns, 7 de gener del 2008

La importància del bon menjar

Existeix una teoria científica, l’efecte papallona, que postula que -en les condicions adequades- un canvi mínim pot causar un resultat màxim. Segons aquesta teoria, si es donés la successió pertinent de casualitats, el corrent d’aire produït pel batre de les ales d’una papallona podria acabar convertint-se en un huracà.

Aquest va ser el gran error dels alts càrrecs de la Terra: no van preveure l’efecte papallona... i l’huracà se’ls va endur.

diumenge, 6 de gener del 2008

Darreres confessions d'un drac ancià

És curiós com es pot arribar a estimar.

Oh, us ho prego, bella dama, no us espanteu. Sóc conscient que sembla una mica absurd de demanar-vos això després d’haver-vos raptat i dut fins aquí per la força, però tingueu per segur que no us faré cap mal. Us en dono la meva paraula.

Us sorprèn que parli? Bé, no m’estranya. Heu de saber, noble senyora, que tots els dracs posseïm aquest do, de la mateixa manera que vosaltres, els humans. Malauradament, però, són molt pocs els qui estarien disposats a parlar-vos, fins i tot en el cas que ens volguessiu escoltar.

De tota manera, sapigueu que no romandreu captiva gaire temps. Mentre parlem, un jove cavaller, valent i orgullós, es dirigeix cap aquí per salvar-vos. I, si bé en unes altres circumstàncies un simple cavaller no seria rival per a un drac -ni tan sols per a un de tan ancià com jo-, aquest pot considerar-se afortunat: no penso oposar-hi resistència. Sóc vell i no tinc ganes de seguir vivint.

Us preguntareu per què ho faig, llavors. Quina finalitat té raptar una dama per deixar-se matar després pel seu rescatador? No és gaire lògic, oi? En absolut. Però, com ja us he dit, senyora meva, és curios com es pot arribar a estimar.