En tots els seus anys com a déu (i allò eren molts anys), Alothar mai no s’hauria pogut imaginar que fos tan difícil de trobar un mortal a qui encarregar l’acompliment d’una profecia.
Al principi, des de la seva còmoda posició al pla diví, no havia pogut pensar que aquella tasca pogués entranyar cap dificultat. Tots els mortals eren iguals, al capdavall, oi? Doncs qualsevol serviria! Un cop va ser al pla físic, enfundat en el seu avatar (un cos fals, una petita porció d’ell mateix tancada en una cuirassa de carn i matèria que més aviat servia per protegir el món d’ell que no pas al revés), però, va descobrir que allò era tota una altra cosa: aquells mortals que en principi havia cregut tots iguals no només es dividien en desenes de races que agrupaven un cert nombre de trets comuns (la pell d’aquest o aquell color, les orelles amb una determinada forma...) que de bon començament no li havia estat fàcil de distingir, sino que, a més, hi havia un nombre considerable d’individus, al marge de la raça a què pertanguessin, als que s’anomenava “criatures”, que eren més petits que la resta i, suposadament per aquesta raó, molt menys tinguts en compte. Alothar s’havia preguntat si això no es deuria a alguna mena de malformació fins que no va descobrir que, a la llarga -si més no en la majoria dels casos-, aquelles criatures creixien fins a esdevenir membres de ple dret de la raça.
Curiós... però terriblement marejant.
Feia molts milers d’anys -però què és el temps per a un déu?-, Alothar hi havia ajudat, a crear els mortals, i llavors no li havia semblat que ho fossin tant, de complicats. Que potser no ho recordava bé? No, allò era absurd: els déus no poden oblidar. De fet, ni tan sols no s’havia plantejat mai el significat d’aquell mot mentre era al pla diví: la pèrdua de memòria era un luxe exclusivament mortal.
N’hi havia per tornar-se boig, si és que una paraula tan senzilla i, al mateix temps, tan dura i absoluta com “bogeria” tenia algun sentit en aplicar-se a una cosa tan vasta i incomprensible com la ment d’un déu. En realitat, des d’un punt de vista exclusivament terrenal, no ho estaven una mica, de bojos, tots els déus? O potser només eren, senzillament, “inescrutables”?
Però els humans també ho eren, d’incomprensibles: aquell qui semblava intel·ligent podia, donada l’ocasió, cometre un acte de la més flagrant estupidesa; aquell qui aparentava ser afectuós i de bon cor podia, en realitat, estar ocultant unes intencions gens benevolents darrere d’una màscara fredament calculada; i aquell de que semblava que no se’n podia esperar res tenia sovint a les mans el poder de canviar el rumb de la història, i generalment ni tan sols no se n’adonava.
A qui, doncs, havia d’encomanar aquella responsabilitat sense precedents? Al més fort, potser? O més aviat al més llest? O potser al més bo o al més coratjós? Tenia gràcia: el propi Alothar, déu de l’engany, la mentida i l’assassinat, no era precisament un model de virtud i valentia... Quin sentit tenia que les anés buscant en un mortal?
Però no era allò el que comptava? Els herois de les històries eren sempre valents i bons... molt valents i molt bons... estúpidament valents i bons, tot sovint. I aquells personatges amb les qualitats que s’atribuïen a Alothar, com l’astúcia, el sigil i la manca d’escrúpols, eren sempre derrotats i humiliats. No valia la pena d’encarregar una comesa a algú que tenia totes les de perdre, oi? No era preferible d’evitar riscos i buscar, senzillament, un heroi ben clàssic i típic?
Nogensmenys, si la profecia ja havia estat pronunciada (i per boca dels mateixos déus, per si fos poc), significava que era allò el que havia de succeir, no? Si era així, bé podia encarregar-ne la realització a una criatura, un foll o un paralític, que les coses s’haurien de tórcer de manera que, forçosament, acabés passant allò que els déus havien previst... Si més no, en teoria.
Però valia la pena córrer el risc? Si el seu raonament no era el correcte, una mala elecció del subjecte podia ben bé desembocar en una profecia que no es complís. I quina mena de déus eren aquells que profetitzaven coses que no es feien realitat?
El fals cos en què hi havia projectada aquella petita porció d’Alothar que podia descendir al món material sense afectar-lo en excés es dugué la ma al cap, amb les celles arrufades. Se sentia estret i limitat en aquella funda física: li produïa una mena de claustrofòbia mental que no el deixava pensar correctament i que feia que tingués ganes d’acabar allò que havia vingut a fer com abans millor i tornar-se’n ràpidament a la relativa tranquilitat del pla diví, on els seus poders podien fluir lliurement, i on no es veia sotmès a aquella sensació desagradable que havia après a anomenar “tenir el cap com un bombo”.
Finalment ho decidí: buscaria el mortal més noble i valent, un d’aquells herois dignes que eren capaços de deixar-se matar per aquells a qui estimaven, i les lleialtats dels quals eren tan acèrrimes que mai no podien ser posades en dubte... Vaja, tot el contrari que ell. Sí, allò era justament el què necessitava: algú que es prengués la profecia seriosament i posés tots els seus esforços en ella. Qualitats com la força, la intel·ligència o el seny també podien ser importants, però el principal era la motivació. Ningú no feia mai res si no desitjava fer-ho.
Un cop resolt, trobar el mortal no li fou difícil. Per molt limitat que estés el seu avatar, seguia mantenint un cert nombre de poders que no eren a l’abast d’un cos físic normal. Ràpidament, s’encaminà cap a l’ésser més noble i coratjós d’entre tots els que poblaven el món i s’aparegué davant mateix dels seus ulls. El mortal aixecà el cap i es quedà mirant-lo, sorprès, amb la boca oberta, però no va dir res. Sense revelar la seva identitat, el déu li anuncià tranquil·lament la tasca que li havia estat encarregada. El mortal escoltà en silenci i, finalment, assentí. Alothar se sentí satisfet amb aquella resposta i, sense més cerimònies, desmantellà el seu avatar i tornà al seu pla natural, feliç d’haver deixat el futur del món sota la responsabilitat d’aquell qui més ho mereixia.
El mortal seguí mirant durant uns segons el lloc on Alothar s’havia esfumat. Després donà un parell de voltes ensumant l’aire i el terra per assegurar-se que ja no hi era i, inflamat d’orgull per confiança que li havia estat dipositada, aixecà els ulls al cel i, movent la cua, es despedí del déu amb un parell de lladrucs.
Al principi, des de la seva còmoda posició al pla diví, no havia pogut pensar que aquella tasca pogués entranyar cap dificultat. Tots els mortals eren iguals, al capdavall, oi? Doncs qualsevol serviria! Un cop va ser al pla físic, enfundat en el seu avatar (un cos fals, una petita porció d’ell mateix tancada en una cuirassa de carn i matèria que més aviat servia per protegir el món d’ell que no pas al revés), però, va descobrir que allò era tota una altra cosa: aquells mortals que en principi havia cregut tots iguals no només es dividien en desenes de races que agrupaven un cert nombre de trets comuns (la pell d’aquest o aquell color, les orelles amb una determinada forma...) que de bon començament no li havia estat fàcil de distingir, sino que, a més, hi havia un nombre considerable d’individus, al marge de la raça a què pertanguessin, als que s’anomenava “criatures”, que eren més petits que la resta i, suposadament per aquesta raó, molt menys tinguts en compte. Alothar s’havia preguntat si això no es deuria a alguna mena de malformació fins que no va descobrir que, a la llarga -si més no en la majoria dels casos-, aquelles criatures creixien fins a esdevenir membres de ple dret de la raça.
Curiós... però terriblement marejant.
Feia molts milers d’anys -però què és el temps per a un déu?-, Alothar hi havia ajudat, a crear els mortals, i llavors no li havia semblat que ho fossin tant, de complicats. Que potser no ho recordava bé? No, allò era absurd: els déus no poden oblidar. De fet, ni tan sols no s’havia plantejat mai el significat d’aquell mot mentre era al pla diví: la pèrdua de memòria era un luxe exclusivament mortal.
N’hi havia per tornar-se boig, si és que una paraula tan senzilla i, al mateix temps, tan dura i absoluta com “bogeria” tenia algun sentit en aplicar-se a una cosa tan vasta i incomprensible com la ment d’un déu. En realitat, des d’un punt de vista exclusivament terrenal, no ho estaven una mica, de bojos, tots els déus? O potser només eren, senzillament, “inescrutables”?
Però els humans també ho eren, d’incomprensibles: aquell qui semblava intel·ligent podia, donada l’ocasió, cometre un acte de la més flagrant estupidesa; aquell qui aparentava ser afectuós i de bon cor podia, en realitat, estar ocultant unes intencions gens benevolents darrere d’una màscara fredament calculada; i aquell de que semblava que no se’n podia esperar res tenia sovint a les mans el poder de canviar el rumb de la història, i generalment ni tan sols no se n’adonava.
A qui, doncs, havia d’encomanar aquella responsabilitat sense precedents? Al més fort, potser? O més aviat al més llest? O potser al més bo o al més coratjós? Tenia gràcia: el propi Alothar, déu de l’engany, la mentida i l’assassinat, no era precisament un model de virtud i valentia... Quin sentit tenia que les anés buscant en un mortal?
Però no era allò el que comptava? Els herois de les històries eren sempre valents i bons... molt valents i molt bons... estúpidament valents i bons, tot sovint. I aquells personatges amb les qualitats que s’atribuïen a Alothar, com l’astúcia, el sigil i la manca d’escrúpols, eren sempre derrotats i humiliats. No valia la pena d’encarregar una comesa a algú que tenia totes les de perdre, oi? No era preferible d’evitar riscos i buscar, senzillament, un heroi ben clàssic i típic?
Nogensmenys, si la profecia ja havia estat pronunciada (i per boca dels mateixos déus, per si fos poc), significava que era allò el que havia de succeir, no? Si era així, bé podia encarregar-ne la realització a una criatura, un foll o un paralític, que les coses s’haurien de tórcer de manera que, forçosament, acabés passant allò que els déus havien previst... Si més no, en teoria.
Però valia la pena córrer el risc? Si el seu raonament no era el correcte, una mala elecció del subjecte podia ben bé desembocar en una profecia que no es complís. I quina mena de déus eren aquells que profetitzaven coses que no es feien realitat?
El fals cos en què hi havia projectada aquella petita porció d’Alothar que podia descendir al món material sense afectar-lo en excés es dugué la ma al cap, amb les celles arrufades. Se sentia estret i limitat en aquella funda física: li produïa una mena de claustrofòbia mental que no el deixava pensar correctament i que feia que tingués ganes d’acabar allò que havia vingut a fer com abans millor i tornar-se’n ràpidament a la relativa tranquilitat del pla diví, on els seus poders podien fluir lliurement, i on no es veia sotmès a aquella sensació desagradable que havia après a anomenar “tenir el cap com un bombo”.
Finalment ho decidí: buscaria el mortal més noble i valent, un d’aquells herois dignes que eren capaços de deixar-se matar per aquells a qui estimaven, i les lleialtats dels quals eren tan acèrrimes que mai no podien ser posades en dubte... Vaja, tot el contrari que ell. Sí, allò era justament el què necessitava: algú que es prengués la profecia seriosament i posés tots els seus esforços en ella. Qualitats com la força, la intel·ligència o el seny també podien ser importants, però el principal era la motivació. Ningú no feia mai res si no desitjava fer-ho.
Un cop resolt, trobar el mortal no li fou difícil. Per molt limitat que estés el seu avatar, seguia mantenint un cert nombre de poders que no eren a l’abast d’un cos físic normal. Ràpidament, s’encaminà cap a l’ésser més noble i coratjós d’entre tots els que poblaven el món i s’aparegué davant mateix dels seus ulls. El mortal aixecà el cap i es quedà mirant-lo, sorprès, amb la boca oberta, però no va dir res. Sense revelar la seva identitat, el déu li anuncià tranquil·lament la tasca que li havia estat encarregada. El mortal escoltà en silenci i, finalment, assentí. Alothar se sentí satisfet amb aquella resposta i, sense més cerimònies, desmantellà el seu avatar i tornà al seu pla natural, feliç d’haver deixat el futur del món sota la responsabilitat d’aquell qui més ho mereixia.
El mortal seguí mirant durant uns segons el lloc on Alothar s’havia esfumat. Després donà un parell de voltes ensumant l’aire i el terra per assegurar-se que ja no hi era i, inflamat d’orgull per confiança que li havia estat dipositada, aixecà els ulls al cel i, movent la cua, es despedí del déu amb un parell de lladrucs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada