Existeix una teoria científica, l’efecte papallona, que postula que -en les condicions adequades- un canvi mínim pot causar un resultat màxim. Segons aquesta teoria, si es donés la successió pertinent de casualitats, el corrent d’aire produït pel batre de les ales d’una papallona podria acabar convertint-se en un huracà.
Aquest va ser el gran error dels alts càrrecs de la Terra: no van preveure l’efecte papallona... i l’huracà se’ls va endur.
No els en culpo. Dubto molt que cap d’ells n’hagi vist mai una, de papallona. La teoria, evidentment, data d’un temps en que encara era relativament fàcil trobar un d’aquests animalons: el Segle XX, a les acaballes de l’era pre-espacial. Més de cinc-cents anys de desenvolupament i guerres nuclears tenen els seus efectes i un d’ells ha estat la desaparició gairebé total d’aquests colorits insectes.
Jo sí que n’he vist, de papallones. És un privilegi del que vaig poder gaudir fa gairebé setanta anys, gràcies a la meva condició d’estudiant de paleobiologia, i no crec que, per molt que visqui, ho arribi a oblidar mai. Tanmateix, era un dia clar i assolellat i, malgrat que no paraven de batre les ales, cap d’elles no va produir un huracà.
La papallona que va produir l’huracà que es va endur l’elevada jerarquia terrestre no s’assemblava gaire als petits insectes que vaig veure aquell dia: es deia William Jorunn, però nosaltres l’anomenàvem Bill. Es tractava d’un home alt i cepat; no especialment agraciat, però tampoc lleig. No obstant, posseïa una personalitat increïblement magnètica. Anés on anés, sempre hi havia algú disposat a xerrar i passar una bona estona amb ell. Els desconeguts somreien quan ell passava i aquells qui el coneixíem ens alegràvem d’haver-ho fet. De tota manera, vaig poder constatar en diverses ocasions que no s’adonava d’aquesta qualitat seva. Quan, un parell de vegades, vaig referir-m’hi, va alçar les celles, sorprès, i va negar que tingués alguna cosa d’especial. De vegades penso que, si algún cop s’hagués adonat d’aquest do seu i hagués tractat de controlar-lo o aprofitar-lo d’alguna manera, tan sols hauria aconseguit de fer-lo desaparèixer. I hauria estat una autèntica llàstima.
La presència de Bill va ser sempre comfortant. En aquells dies, tots dos érem treballadors de la CERNE (la Corporació per a l’Explotació dels Recursos Naturals Extraterrestres, una empresa fundada amb capital militar, dedicada a aconseguir primeres matèries a baix cost per a la fabricació del material bèl·lic terrestre). Concretament, ens guanyàvem la vida extraient ferro de les mines de Mart.
Pot sobtar que algú amb els meus estudis acabés treballant de miner. De fet, jo no havia anat a Mart a cercar feina en la mineria, precisament, sino en la meva especialitat. A la Terra no semblava haver-hi feina per a un paleobiòleg. En els temps que corren, en què no es fa res ni s’investiga res si no és rentable econòmicament a curt termini, ningú no veu la utilitat de conèixer com eren els éssers vius abans de ser modificats per l’enginyeria genètica i la biotecnologia. Havia sentit a parlar de Mart, de les granges en cúpules de pressió i dels cultius hidropònics, així que m’hi vaig embarcar amb grans esperances.
Mart em va fascinar de seguida. Així com la Terra era un planeta ancià, decrèpit i vetust, a Mart es respirava joventut i activitat. La Terra havia estat arrasada nombroses vegades per conflictes bèl·lics a nivell mundial. Anessis on anessis, trobaves ruïnes o vestigis d’una època millor. A Mart, en canvi, tot era nou i fresc. Mentre a la Terra els humans havien hagut de destruir la pràctica totalitat de la vida salvatge per assentar-se, a Mart s’havia construït tot a partir del no-res. La Terra era una anciana tossuda, anquilossada en el record de la seva llunyana joventud. Mart era un jove emprenedor, ple de vida, de somnis i de projectes. Mentre la Terra vivia enyorant un passat que mai no tornaria, Mart mirava cap al futur. Per a un noiet amb la llicenciatura encara recent sota el braç com era jo, aquell planeta representava un paradís fet a mida.
Però al paradís tampoc no semblava haver-hi feina per mi. Aquell esperit jove, emprenedor i valent que constituïa la força de Mart era innegable, gairebé tangible, però totes les decisions –totes– se seguien prenent a milions de kilòmetres de distància, a la Terra, on no hi arribava ni la més remota traça d’aquest esperit; i eren completament tenyides, per tant, del conservadorisme propi terreste. Mart era un brau sotmés sota el pes del jou i els arreus amb què la Terra el dominava i el forçava a caminar al seu pas d’anciana. I no es podia dir que jo em sentís d’una manera gaire diferent. No havia fet cas a totes les veus que em van desaconsellar la carrera que vaig escollir i ara havia d’afrontar les conseqüències d’haver-me guiat pels desigs en lloc de per la raó a l’hora de fer l’elecció. Els somnis són terriblement cars de mantenir i, al segle XXV, la manera més ràpida d’acabar en la misèria consisteix en intentar ser feliç.
No va transcórrer gaire temps abans que els meus minvats estalvis començaren a esgotar-se. Va ser això el que em va fer sentir prou desesperat com per provar sort en la mineria. Algú (potser un cambrer fart de sentir les meves penúries) em va comentar que la CERNE sempre acceptava treballadors. El que no em va dir era que ho feia per suplir els que anaven morint.
La vida com a miner de la CERNE no era gens diferent de la simple esclavitud. Eren molts els qui hi deixaven la pell. Les mesures de seguretat eren molt inferiors als mínims establerts per normatives que semblaven no existir i els accidents hi eren constants. El contracte no contemplava cap tipus d’assegurança i els treballadors accidentats no tenien dret a assistència mèdica, si no podien pagar-la de la seva butxaca (i la ironia del cas era que, si haguessin pogut, no estarien treballant en aquelles mines). Les jornades laborals eren inacabables, la feina duríssima, les vacances una quimera i el sou, simplement, ridícul. L’empresa ho sabia i, per cobrir-se les espatlles, ens proporcionava allotjament al mateix recinte de les mines, amb la qual cosa també aconseguia un inestimable control sobre tots nosaltres.
El contracte també incloïa tres àpats al dia en el menjador dels treballadors. El menjar que s’hi servia era repugnant fins al límit de la imaginació humana. L’àpat més usual consistia en un puré indeterminat de primer i mandonguilles, hamburgueses o un altre tipus de carn picada de dubtós orígen com a segon. M’esgarrifa de pensar què hi devia haver barrejat amb el puré i amb la carn picada. (Segurament, totes les restes de menjar del planeta). Recordo que, en una ocasió, un pobre infeliç d’aquells que es creuen molt intel·ligents i molt graciosos i que havia començat a treballar en les mines feia menys de dues setmanes va comentar irònicament que potser les feien amb els cadàvers dels treballadors accidentats.
Ningú no va riure.
Les mandonguilles, particularment, enfurismaven Bill. Cada cop que, camí del menjador, sentia l’olor de carn picada, el veia cloure els punys amb ira. Bill duia en aquella mina més temps que jo –probablement, més temps del que ell mateix podia recordar– i havia arribat a detestar aquella menja i, simbolitzades en ella, la corporació i la mateixa Terra, que eren les causants de la seva situació. Ningú més no semblava adonar-se’n, però jo veia que Bill estava arribant al límit de la seva resistència: havia treballat en aquell cau massa temps, havia vist massa companys morts sense raó i havia aguantat aquelles denigrants condicions de vida més enllà del que qualsevol altra persona hauria pogut suportar. Bill no tardaria gaire en explotar, d’una manera o altra.
I ho va fer.
Ho recordo amb tota claredat. Semblava un dia perfectament normal. Concentrat en la meva rutina, no vaig notar que Bill no havia badat boca en tot el matí. Quan, posteriorment -i no pas poques vegades-, he rememorat aquell dia, sempre m’he fet creus de no haver parat atenció al seu silenci, un silenci feixuc, ominós, que recordava d’una manera sinistra la calma d’abans de la tempesta.
No vaig notar res d’estrany fins que, camí del menjador, em va arribar la familiar flaire de les mandonguilles. En aquell moment, vaig constatar, espantat, que Bill no només havia clos els punys amb tanta força que els braços li tremolaven, sino que el seu rostre estava completament contret en una ganyota esfereïdora d’ira mal continguda. La seva respiració es va fer brusca i les venes del coll li palpitaven amb violència. Va ser llavors quan vaig saber que el detonador s’havia posat en marxa, però, ni tan sols coneixent Bill com el coneixia, no em vaig poder ni imaginar la violència amb què havia d’explotar.
El següent que recordo és el moment de l’explosió. Va ser quan li tocava el torn de ser servit. Havíem agafat les nostres safates metàl·liques i fèiem cua per a que l’empleat corresponent ens les omplís d’allò que només amb una gran dosi de cinisme podia anomenar-se menjar. La mirada de Bill mentre el servien feia tremolar. Era la mirada d’un home que odia amb tanta força que ja no li queda res per estimar: odia el món, odia la vida i, així, arriba a odiar-se també ell mateix.
Bill va agafar la seva safata i, en lloc d’encaminar-se amb ella cap a una de les taules, la va llançar furiosament al terra. La safata va rebotar un parell de cops, escampant el seu contingut i esquitxant a tort i a dret. El terrabastall metàl·lic que va provocar va fer callar totes les conversacions de la sala. Quan aquest es va acabar, no hi havia un sol parell d’ulls que no estés pendent de Bill.
-No penso menjar aquesta porqueria -va anunciar, trencant el profund silenci que havia seguit l’eixordidor repicar de la safata.
Es van sentir tímids crits de suport. Bill, fora de sí, va arrencar la safata de les mans d’un company que se’l mirava tot atordit i també va llançar-la. Va repetir la mateixa acció amb dues safates de dos companys més, inclosa la meva.
–I vosaltres... Per què heu d’aguantar això? Per què hem de menjar dia rere dia la mateixa merda? No n’hi ha prou amb què ens facin pencar com esclaus, de sol a sol, en aquest antre fastigós? No n’hi ha prou amb els accidents i els companys morts? Ja no recordeu en Jack? la Kristine? l’Alex...?
Amb el rostre flamejant d’ira, anava d’un cantó a l’altre, arrabassant safates i estavellant-les contra el terra amb violència, de manera que, a cada nom que deia, el seguia un feixuc cop metàl·lic, com una fúnebre campanada de gong.
–...En Marcus? en Bruce? la María...?
Els recordaven. El silenci de la sala ja no tenia res d’expectant, sino que havia esdevingut més aviat funest. Cada un de nosaltres es veia obligat ara a recordar rostres –“...l’Eric? l’Albert? el petit Jimmy...?”–, veus, somriures, mirades i situacions que havia hagut d’oblidar per a poder seguir sobrevivint en aquelles mines. Bill, amb la seva particular cerimònia, estava arrencant aquells records de les profunditats en què els havíem colgat i els feia tornar a la superfície, forçant-nos a mirar-los als ulls. I allò feia més mal del que cap de nosaltres no estava disposat a admetre.
–Jo me’n recordo de tots ells. Els recordo cada dia del món. I en recordo molts més que ningú no pot recordar, perquè tots aquells altres que haurien pogut ara també són morts.
L’esguard enfurismat de Bill s’anava clavant en cada un de nosaltres, a mida que parlava. Els pocs que encara suportaven el pes de les llàgrimes que els negaven els ulls havien d’abaixar la mirada quan els tocava el torn.
–I què fem per ells? Res. Res! Fingim que mai no han existit, que no han treballat amb nosaltres, que no hem compartit mai res amb ells. I mentrestant seguim acceptant que ens tractin com els van tractar a ells. I fent-ho ens convertim en còmplices del seu assassinat. No penso menjar més aquestes mandonguilles repugnants! Mai més!!
L’empresa comptava amb guardes destinats a controlar allò que ells anomenaven “treballadors problemàtics”. Els alts càrrecs que es trobaven a la Terra havien decidit que els suposava menys despeses mantenir aquests guardes que millorar les condicions dels seus treballadors per a que no sentissin l’impuls de causar problemes. Un parell d’ells es va dirigir cap a Bill, qui, en veure’ls arribar, es va girar per encarar-los, desafiant, orgullós, immòbil, ferm com una roca. Novament, l’atenció de la sala sencera era absoluta. Amb les armes a la mà i una emmetzinada aparença d’amabilitat, li van ordenar que els acompanyés fora de l’estança. Bill no va respondre. Tampoc no es va moure. Un dels guardes el va intentar treure per la força. Un acte prou temerari, tenint en compte el volum muscular de Bill i la seva habilitat gens menyspreable amb els punys...
Pocs segons després, el guarda jeia estés a terra amb la cara ensangonada i Bill es disposava a arrabassar-li l’arma. L’instant següent, queia sobre ell, fulminat per l’arma del segon guarda.
Durant un moment etern, tots vam contemplar incrèduls el cos inert del nostre company, del nostre amic. La llei obligava els guardes privats contractats per empreses com aquella a dur armes dissuasòries no-letals, però l’instrument que havia disparat en un tancar i obrir d’ulls el centenar de fins projectils amb forma d’agulla que havien acabat amb la vida del meu amic era qualsevol cosa excepte no-letal.
L’assassinat de Bill davant dels nostres propis ulls va ser més del que podíem suportar en aquell moment. Els qui érem a prop ens vam llançar sobre el seu botxí en una violenta explosió de venjança. No puc dir que me’n senti orgullós, però vaig matar-lo a cops amb la seva pròpia arma. Allò va significar l’inici d’una batalla campal entre guardes i treballadors. Alguns dels treballadors posseïen armes i, juntament amb els que en vam arrabassar als guardes vençuts, aviat formàrem un exèrcit assedegat de sang.
En menys d’una hora, havíem eliminat tots els guardes i ens havíem fet amb el control de les mines. Però no ens vam aturar allà, cosa que va ser un encert. Si ho haguéssim fet, l’exèrcit hauria posat setge a les mines i, al cap de més o menys temps, hauríem caigut i ens haurien mort o fet presoners. Però aquella possibilitat ni tan sols no ens va passar pel cap. Un cop l’assassinat de Bill va haver encès el foc de la rebel·lió dins nostre, cap força humana ni material no hauria pogut apagar-lo.
Sortint de les mines, vam prendre la ciutat sencera. L’atac va agafar els militars per sorpresa, cosa que ens va permetre prendre els seus quarters i obtenir tantes armes com necessitéssim. Centenars, primer, i després milers de persones tan desesperades com nosaltres se’ns van unir en una ferotge croada. El que havia començat com un acte d’ira i de venjança no va trigar en convertir-se en una revolució contra la Terra i un sistema que destruïa les persones, minant les seves esperances, els seus somnis i les seves il·lusions, convertint-les en carcasses buides i deshumanitzades, en ombres borroses sense voluntat.
Érem guerrers de l’odi i la desesperació. Bill, amb la seva mort injusta, s’havia convertit en símbol, màrtir i estendard de la nostra lluita.
La rebel·lió es va estendre per tot el planeta. A mida que la notícia de les nostres accions arribava als diferents nuclis de població, aquests s’anaven alçant. En poc temps, tot Mart s’havia aixecat en armes en contra de la Terra.
Un cop vam haver pres la ciutat sencera, vaig decidir-me a donar el cop d’efecte definitiu que hauria de consolidar la revolta. “Per en Bill”, recordo que vaig pensar. Vaig agafar el meu grup més proper, aquells qui havíem compartit lloc de treball i taula amb ell, i em vaig dirigir a la torre de comunicacions. Pocs minuts després, el meu rostre apareixia a les holopantalles de tot el planeta anunciant la proclamació de la República Independent de Mart.
El meu missatge es va transmetre fins a l’últim racó del Sistema Solar. Veient la seva oportunitat, la resta de colònies van afegir-se a la revolta. En unes poques hores, les desbordades tropes terrestres van ser derrotades a Deimos, Fobos, la Lluna, Io, Hyperió, Tità i Europa. Les bases militars del Cinturó d’Asteroides -on hi havia estacionada la pràctica totalitat de la flota espacial terrestre- capitulaven poc després.
L’Imperi Terrestre va caure en un sol dia. Les colònies del Sistema Solar van assolir la seva independència, convertint-se en nacions-planeta lliures. La fi del control extern sobre elles va permetre que es desenvolupessin i florissin.
Mart es va convertir en la més pròspera de totes les nacions-planeta. En vaig ser elegit president durant set mandats -trenta-cinc anys- consecutius, fins que vaig decidir retirar-me i gaudir d’una dolça jubilació. Bill, el miner, el company, l’amic, es va convertir en l’heroi nacional, el màrtir, el símbol. Si ho sabés, segurament aixecaria les celles, sorprès, i m’asseguraria que no tenia res d’especial, ell, que no havia fet res que no hagués fet ningú altre.
Mentrestant, la Terra agonitzava, ofegada en la seva pròpia mediocritat. El que un dia havia estat la capital d’un imperi, el centre des d’on es controlava tot el Sistema Solar, no era ara més que una ruïna vivent. Sense el constant cabdal de diners i recursos que havia rebut durant l’època colonial, la vella anciana acostumada a viure de rendes no va poder tirar endavant i, a poc a poc, es va anar apagant.
En tan sols unes poques hores, la Terra havia passat de ser-ho tot a no ser res. El somni megalòman d’un Imperi Gal·làctic va desparèixer com una cabana de fusta després del pas d’un huracà.
I tot perquè a un home -una papallona- no li agradaven les mandonguilles.
Aquest va ser el gran error dels alts càrrecs de la Terra: no van preveure l’efecte papallona... i l’huracà se’ls va endur.
No els en culpo. Dubto molt que cap d’ells n’hagi vist mai una, de papallona. La teoria, evidentment, data d’un temps en que encara era relativament fàcil trobar un d’aquests animalons: el Segle XX, a les acaballes de l’era pre-espacial. Més de cinc-cents anys de desenvolupament i guerres nuclears tenen els seus efectes i un d’ells ha estat la desaparició gairebé total d’aquests colorits insectes.
Jo sí que n’he vist, de papallones. És un privilegi del que vaig poder gaudir fa gairebé setanta anys, gràcies a la meva condició d’estudiant de paleobiologia, i no crec que, per molt que visqui, ho arribi a oblidar mai. Tanmateix, era un dia clar i assolellat i, malgrat que no paraven de batre les ales, cap d’elles no va produir un huracà.
La papallona que va produir l’huracà que es va endur l’elevada jerarquia terrestre no s’assemblava gaire als petits insectes que vaig veure aquell dia: es deia William Jorunn, però nosaltres l’anomenàvem Bill. Es tractava d’un home alt i cepat; no especialment agraciat, però tampoc lleig. No obstant, posseïa una personalitat increïblement magnètica. Anés on anés, sempre hi havia algú disposat a xerrar i passar una bona estona amb ell. Els desconeguts somreien quan ell passava i aquells qui el coneixíem ens alegràvem d’haver-ho fet. De tota manera, vaig poder constatar en diverses ocasions que no s’adonava d’aquesta qualitat seva. Quan, un parell de vegades, vaig referir-m’hi, va alçar les celles, sorprès, i va negar que tingués alguna cosa d’especial. De vegades penso que, si algún cop s’hagués adonat d’aquest do seu i hagués tractat de controlar-lo o aprofitar-lo d’alguna manera, tan sols hauria aconseguit de fer-lo desaparèixer. I hauria estat una autèntica llàstima.
La presència de Bill va ser sempre comfortant. En aquells dies, tots dos érem treballadors de la CERNE (la Corporació per a l’Explotació dels Recursos Naturals Extraterrestres, una empresa fundada amb capital militar, dedicada a aconseguir primeres matèries a baix cost per a la fabricació del material bèl·lic terrestre). Concretament, ens guanyàvem la vida extraient ferro de les mines de Mart.
Pot sobtar que algú amb els meus estudis acabés treballant de miner. De fet, jo no havia anat a Mart a cercar feina en la mineria, precisament, sino en la meva especialitat. A la Terra no semblava haver-hi feina per a un paleobiòleg. En els temps que corren, en què no es fa res ni s’investiga res si no és rentable econòmicament a curt termini, ningú no veu la utilitat de conèixer com eren els éssers vius abans de ser modificats per l’enginyeria genètica i la biotecnologia. Havia sentit a parlar de Mart, de les granges en cúpules de pressió i dels cultius hidropònics, així que m’hi vaig embarcar amb grans esperances.
Mart em va fascinar de seguida. Així com la Terra era un planeta ancià, decrèpit i vetust, a Mart es respirava joventut i activitat. La Terra havia estat arrasada nombroses vegades per conflictes bèl·lics a nivell mundial. Anessis on anessis, trobaves ruïnes o vestigis d’una època millor. A Mart, en canvi, tot era nou i fresc. Mentre a la Terra els humans havien hagut de destruir la pràctica totalitat de la vida salvatge per assentar-se, a Mart s’havia construït tot a partir del no-res. La Terra era una anciana tossuda, anquilossada en el record de la seva llunyana joventud. Mart era un jove emprenedor, ple de vida, de somnis i de projectes. Mentre la Terra vivia enyorant un passat que mai no tornaria, Mart mirava cap al futur. Per a un noiet amb la llicenciatura encara recent sota el braç com era jo, aquell planeta representava un paradís fet a mida.
Però al paradís tampoc no semblava haver-hi feina per mi. Aquell esperit jove, emprenedor i valent que constituïa la força de Mart era innegable, gairebé tangible, però totes les decisions –totes– se seguien prenent a milions de kilòmetres de distància, a la Terra, on no hi arribava ni la més remota traça d’aquest esperit; i eren completament tenyides, per tant, del conservadorisme propi terreste. Mart era un brau sotmés sota el pes del jou i els arreus amb què la Terra el dominava i el forçava a caminar al seu pas d’anciana. I no es podia dir que jo em sentís d’una manera gaire diferent. No havia fet cas a totes les veus que em van desaconsellar la carrera que vaig escollir i ara havia d’afrontar les conseqüències d’haver-me guiat pels desigs en lloc de per la raó a l’hora de fer l’elecció. Els somnis són terriblement cars de mantenir i, al segle XXV, la manera més ràpida d’acabar en la misèria consisteix en intentar ser feliç.
No va transcórrer gaire temps abans que els meus minvats estalvis començaren a esgotar-se. Va ser això el que em va fer sentir prou desesperat com per provar sort en la mineria. Algú (potser un cambrer fart de sentir les meves penúries) em va comentar que la CERNE sempre acceptava treballadors. El que no em va dir era que ho feia per suplir els que anaven morint.
La vida com a miner de la CERNE no era gens diferent de la simple esclavitud. Eren molts els qui hi deixaven la pell. Les mesures de seguretat eren molt inferiors als mínims establerts per normatives que semblaven no existir i els accidents hi eren constants. El contracte no contemplava cap tipus d’assegurança i els treballadors accidentats no tenien dret a assistència mèdica, si no podien pagar-la de la seva butxaca (i la ironia del cas era que, si haguessin pogut, no estarien treballant en aquelles mines). Les jornades laborals eren inacabables, la feina duríssima, les vacances una quimera i el sou, simplement, ridícul. L’empresa ho sabia i, per cobrir-se les espatlles, ens proporcionava allotjament al mateix recinte de les mines, amb la qual cosa també aconseguia un inestimable control sobre tots nosaltres.
El contracte també incloïa tres àpats al dia en el menjador dels treballadors. El menjar que s’hi servia era repugnant fins al límit de la imaginació humana. L’àpat més usual consistia en un puré indeterminat de primer i mandonguilles, hamburgueses o un altre tipus de carn picada de dubtós orígen com a segon. M’esgarrifa de pensar què hi devia haver barrejat amb el puré i amb la carn picada. (Segurament, totes les restes de menjar del planeta). Recordo que, en una ocasió, un pobre infeliç d’aquells que es creuen molt intel·ligents i molt graciosos i que havia començat a treballar en les mines feia menys de dues setmanes va comentar irònicament que potser les feien amb els cadàvers dels treballadors accidentats.
Ningú no va riure.
Les mandonguilles, particularment, enfurismaven Bill. Cada cop que, camí del menjador, sentia l’olor de carn picada, el veia cloure els punys amb ira. Bill duia en aquella mina més temps que jo –probablement, més temps del que ell mateix podia recordar– i havia arribat a detestar aquella menja i, simbolitzades en ella, la corporació i la mateixa Terra, que eren les causants de la seva situació. Ningú més no semblava adonar-se’n, però jo veia que Bill estava arribant al límit de la seva resistència: havia treballat en aquell cau massa temps, havia vist massa companys morts sense raó i havia aguantat aquelles denigrants condicions de vida més enllà del que qualsevol altra persona hauria pogut suportar. Bill no tardaria gaire en explotar, d’una manera o altra.
I ho va fer.
Ho recordo amb tota claredat. Semblava un dia perfectament normal. Concentrat en la meva rutina, no vaig notar que Bill no havia badat boca en tot el matí. Quan, posteriorment -i no pas poques vegades-, he rememorat aquell dia, sempre m’he fet creus de no haver parat atenció al seu silenci, un silenci feixuc, ominós, que recordava d’una manera sinistra la calma d’abans de la tempesta.
No vaig notar res d’estrany fins que, camí del menjador, em va arribar la familiar flaire de les mandonguilles. En aquell moment, vaig constatar, espantat, que Bill no només havia clos els punys amb tanta força que els braços li tremolaven, sino que el seu rostre estava completament contret en una ganyota esfereïdora d’ira mal continguda. La seva respiració es va fer brusca i les venes del coll li palpitaven amb violència. Va ser llavors quan vaig saber que el detonador s’havia posat en marxa, però, ni tan sols coneixent Bill com el coneixia, no em vaig poder ni imaginar la violència amb què havia d’explotar.
El següent que recordo és el moment de l’explosió. Va ser quan li tocava el torn de ser servit. Havíem agafat les nostres safates metàl·liques i fèiem cua per a que l’empleat corresponent ens les omplís d’allò que només amb una gran dosi de cinisme podia anomenar-se menjar. La mirada de Bill mentre el servien feia tremolar. Era la mirada d’un home que odia amb tanta força que ja no li queda res per estimar: odia el món, odia la vida i, així, arriba a odiar-se també ell mateix.
Bill va agafar la seva safata i, en lloc d’encaminar-se amb ella cap a una de les taules, la va llançar furiosament al terra. La safata va rebotar un parell de cops, escampant el seu contingut i esquitxant a tort i a dret. El terrabastall metàl·lic que va provocar va fer callar totes les conversacions de la sala. Quan aquest es va acabar, no hi havia un sol parell d’ulls que no estés pendent de Bill.
-No penso menjar aquesta porqueria -va anunciar, trencant el profund silenci que havia seguit l’eixordidor repicar de la safata.
Es van sentir tímids crits de suport. Bill, fora de sí, va arrencar la safata de les mans d’un company que se’l mirava tot atordit i també va llançar-la. Va repetir la mateixa acció amb dues safates de dos companys més, inclosa la meva.
–I vosaltres... Per què heu d’aguantar això? Per què hem de menjar dia rere dia la mateixa merda? No n’hi ha prou amb què ens facin pencar com esclaus, de sol a sol, en aquest antre fastigós? No n’hi ha prou amb els accidents i els companys morts? Ja no recordeu en Jack? la Kristine? l’Alex...?
Amb el rostre flamejant d’ira, anava d’un cantó a l’altre, arrabassant safates i estavellant-les contra el terra amb violència, de manera que, a cada nom que deia, el seguia un feixuc cop metàl·lic, com una fúnebre campanada de gong.
–...En Marcus? en Bruce? la María...?
Els recordaven. El silenci de la sala ja no tenia res d’expectant, sino que havia esdevingut més aviat funest. Cada un de nosaltres es veia obligat ara a recordar rostres –“...l’Eric? l’Albert? el petit Jimmy...?”–, veus, somriures, mirades i situacions que havia hagut d’oblidar per a poder seguir sobrevivint en aquelles mines. Bill, amb la seva particular cerimònia, estava arrencant aquells records de les profunditats en què els havíem colgat i els feia tornar a la superfície, forçant-nos a mirar-los als ulls. I allò feia més mal del que cap de nosaltres no estava disposat a admetre.
–Jo me’n recordo de tots ells. Els recordo cada dia del món. I en recordo molts més que ningú no pot recordar, perquè tots aquells altres que haurien pogut ara també són morts.
L’esguard enfurismat de Bill s’anava clavant en cada un de nosaltres, a mida que parlava. Els pocs que encara suportaven el pes de les llàgrimes que els negaven els ulls havien d’abaixar la mirada quan els tocava el torn.
–I què fem per ells? Res. Res! Fingim que mai no han existit, que no han treballat amb nosaltres, que no hem compartit mai res amb ells. I mentrestant seguim acceptant que ens tractin com els van tractar a ells. I fent-ho ens convertim en còmplices del seu assassinat. No penso menjar més aquestes mandonguilles repugnants! Mai més!!
L’empresa comptava amb guardes destinats a controlar allò que ells anomenaven “treballadors problemàtics”. Els alts càrrecs que es trobaven a la Terra havien decidit que els suposava menys despeses mantenir aquests guardes que millorar les condicions dels seus treballadors per a que no sentissin l’impuls de causar problemes. Un parell d’ells es va dirigir cap a Bill, qui, en veure’ls arribar, es va girar per encarar-los, desafiant, orgullós, immòbil, ferm com una roca. Novament, l’atenció de la sala sencera era absoluta. Amb les armes a la mà i una emmetzinada aparença d’amabilitat, li van ordenar que els acompanyés fora de l’estança. Bill no va respondre. Tampoc no es va moure. Un dels guardes el va intentar treure per la força. Un acte prou temerari, tenint en compte el volum muscular de Bill i la seva habilitat gens menyspreable amb els punys...
Pocs segons després, el guarda jeia estés a terra amb la cara ensangonada i Bill es disposava a arrabassar-li l’arma. L’instant següent, queia sobre ell, fulminat per l’arma del segon guarda.
Durant un moment etern, tots vam contemplar incrèduls el cos inert del nostre company, del nostre amic. La llei obligava els guardes privats contractats per empreses com aquella a dur armes dissuasòries no-letals, però l’instrument que havia disparat en un tancar i obrir d’ulls el centenar de fins projectils amb forma d’agulla que havien acabat amb la vida del meu amic era qualsevol cosa excepte no-letal.
L’assassinat de Bill davant dels nostres propis ulls va ser més del que podíem suportar en aquell moment. Els qui érem a prop ens vam llançar sobre el seu botxí en una violenta explosió de venjança. No puc dir que me’n senti orgullós, però vaig matar-lo a cops amb la seva pròpia arma. Allò va significar l’inici d’una batalla campal entre guardes i treballadors. Alguns dels treballadors posseïen armes i, juntament amb els que en vam arrabassar als guardes vençuts, aviat formàrem un exèrcit assedegat de sang.
En menys d’una hora, havíem eliminat tots els guardes i ens havíem fet amb el control de les mines. Però no ens vam aturar allà, cosa que va ser un encert. Si ho haguéssim fet, l’exèrcit hauria posat setge a les mines i, al cap de més o menys temps, hauríem caigut i ens haurien mort o fet presoners. Però aquella possibilitat ni tan sols no ens va passar pel cap. Un cop l’assassinat de Bill va haver encès el foc de la rebel·lió dins nostre, cap força humana ni material no hauria pogut apagar-lo.
Sortint de les mines, vam prendre la ciutat sencera. L’atac va agafar els militars per sorpresa, cosa que ens va permetre prendre els seus quarters i obtenir tantes armes com necessitéssim. Centenars, primer, i després milers de persones tan desesperades com nosaltres se’ns van unir en una ferotge croada. El que havia començat com un acte d’ira i de venjança no va trigar en convertir-se en una revolució contra la Terra i un sistema que destruïa les persones, minant les seves esperances, els seus somnis i les seves il·lusions, convertint-les en carcasses buides i deshumanitzades, en ombres borroses sense voluntat.
Érem guerrers de l’odi i la desesperació. Bill, amb la seva mort injusta, s’havia convertit en símbol, màrtir i estendard de la nostra lluita.
La rebel·lió es va estendre per tot el planeta. A mida que la notícia de les nostres accions arribava als diferents nuclis de població, aquests s’anaven alçant. En poc temps, tot Mart s’havia aixecat en armes en contra de la Terra.
Un cop vam haver pres la ciutat sencera, vaig decidir-me a donar el cop d’efecte definitiu que hauria de consolidar la revolta. “Per en Bill”, recordo que vaig pensar. Vaig agafar el meu grup més proper, aquells qui havíem compartit lloc de treball i taula amb ell, i em vaig dirigir a la torre de comunicacions. Pocs minuts després, el meu rostre apareixia a les holopantalles de tot el planeta anunciant la proclamació de la República Independent de Mart.
El meu missatge es va transmetre fins a l’últim racó del Sistema Solar. Veient la seva oportunitat, la resta de colònies van afegir-se a la revolta. En unes poques hores, les desbordades tropes terrestres van ser derrotades a Deimos, Fobos, la Lluna, Io, Hyperió, Tità i Europa. Les bases militars del Cinturó d’Asteroides -on hi havia estacionada la pràctica totalitat de la flota espacial terrestre- capitulaven poc després.
L’Imperi Terrestre va caure en un sol dia. Les colònies del Sistema Solar van assolir la seva independència, convertint-se en nacions-planeta lliures. La fi del control extern sobre elles va permetre que es desenvolupessin i florissin.
Mart es va convertir en la més pròspera de totes les nacions-planeta. En vaig ser elegit president durant set mandats -trenta-cinc anys- consecutius, fins que vaig decidir retirar-me i gaudir d’una dolça jubilació. Bill, el miner, el company, l’amic, es va convertir en l’heroi nacional, el màrtir, el símbol. Si ho sabés, segurament aixecaria les celles, sorprès, i m’asseguraria que no tenia res d’especial, ell, que no havia fet res que no hagués fet ningú altre.
Mentrestant, la Terra agonitzava, ofegada en la seva pròpia mediocritat. El que un dia havia estat la capital d’un imperi, el centre des d’on es controlava tot el Sistema Solar, no era ara més que una ruïna vivent. Sense el constant cabdal de diners i recursos que havia rebut durant l’època colonial, la vella anciana acostumada a viure de rendes no va poder tirar endavant i, a poc a poc, es va anar apagant.
En tan sols unes poques hores, la Terra havia passat de ser-ho tot a no ser res. El somni megalòman d’un Imperi Gal·làctic va desparèixer com una cabana de fusta després del pas d’un huracà.
I tot perquè a un home -una papallona- no li agradaven les mandonguilles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada