diumenge, 6 de gener del 2008

Darreres confessions d'un drac ancià

És curiós com es pot arribar a estimar.

Oh, us ho prego, bella dama, no us espanteu. Sóc conscient que sembla una mica absurd de demanar-vos això després d’haver-vos raptat i dut fins aquí per la força, però tingueu per segur que no us faré cap mal. Us en dono la meva paraula.

Us sorprèn que parli? Bé, no m’estranya. Heu de saber, noble senyora, que tots els dracs posseïm aquest do, de la mateixa manera que vosaltres, els humans. Malauradament, però, són molt pocs els qui estarien disposats a parlar-vos, fins i tot en el cas que ens volguessiu escoltar.

De tota manera, sapigueu que no romandreu captiva gaire temps. Mentre parlem, un jove cavaller, valent i orgullós, es dirigeix cap aquí per salvar-vos. I, si bé en unes altres circumstàncies un simple cavaller no seria rival per a un drac -ni tan sols per a un de tan ancià com jo-, aquest pot considerar-se afortunat: no penso oposar-hi resistència. Sóc vell i no tinc ganes de seguir vivint.

Us preguntareu per què ho faig, llavors. Quina finalitat té raptar una dama per deixar-se matar després pel seu rescatador? No és gaire lògic, oi? En absolut. Però, com ja us he dit, senyora meva, és curios com es pot arribar a estimar.

Us veig sorpresa, de nou. No m’estranya. Fa amb prou feines uns instants ni tan sols crèieu que els dracs fóssim capaços de parlar, així que dubto molt que algun cop us haguéssiu arribat a imaginar que també podem estimar. Per a vosaltres els dracs no som més que llangardaixos molt grossos i ferotges. Mai no us heu preocupat de si pensàvem o parlàvem, o si teníem sentiments i somnis com vosaltres. Esteu massa ocupats fixant-vos en els nostres ullals i en el foc que podem escopir per donar-vos compte que també tenim una ment i un cor.

Us ho agraeixo, dama meva, però no em digueu que ho sentiu: no cal. No us ho estic retraient a vos. Des de ben petita us han explicat històries de rèptils monstruosos que devoraven donzelles i ramats i us han ensenyat que ens havíeu de témer i odiar. No en teniu cap culpa.

Em sap greu, tanmateix, haver d’admetre que les històries no són falses. És cert que hi ha hagut dracs que han mantingut regnes sencers sota el jou del terror durant anys, o que els han arrasat amb el seu alè de foc en sols un dia. També és cert que n’hi ha que s’han ensenyorit d’un castell o d’una ciutat, esclavitzant tots els qui hi vivien i obligant-los a servir-los fins a la fi dels seus dies. Moltes aquestes històries són veritat. Però també ho és que no tots els dracs som així. I m’agradaria que ho tinguéssiu present quan, d’aquí a no gaire temps, comencin a córrer llegendes sobre el drac que terroritzava aquesta contrada.

Us he segrestat, cert, però n’estic del tot segur que no heu patit cap mena de mal. Ni tan sols no podeu queixar-vos que hagi esquinçat ni rebregat el vostre vestit més del que era estrictament necessari. Us he tractat i us seguiré tractant amb tota la cura i el respecte que mereix una persona del vostre rang, excepte pel que fa a la vostra captivitat, però ja sabeu que n’hi ha per gaire temps.

Per què ho he fet, llavors? Senzillament perquè us estimo. Us estimo des del primer cop que us vaig veure, ara fa uns dotze anys. Ho recordeu? Vos no éreu més que una nena. Estàveu jugant al pati, amb la resta de la canalla. Vaig passar sobrevolant el vostre castell i tots els vostres companys van començar a cridar i plorar i córrer d’un cantó a l’altre, presos del terror i buscant un lloc on amagar-se. Estic acostumat a reaccions d’aquesta mena, de manera que, si una cosa em va sorprendre, va ser aquella noieta que, enmig del caos, no només romania immòbil i serena, sino que se’m mirava de fit a fit, amb ulls curiosos. M’afalaga que ho recordeu, encara. Jo no he pogut oblidar-vos des de llavors.

No cal dir que la vostra visió em va trasbalsar molt. Molts humans m’havien mirat fins aquell moment: uns amb por, d’altres amb odi o rancúnia, i fins i tot alguns amb expressions estranyes on hi havia més follia que raó, però mai cap d’ells no ho havia fet amb aquella sincera i tranquil·la curiositat amb què ho vau fer vos: tan distingida, tan majestuosa, tan magnífica. No hi havia cap mena de dubte que no éreu com tota la resta i alguna cosa dins meu anhelava amb totes les seves forces saber més de vos i d’allò que us feia diferent.

Va ser per això que em vaig instal·lar en aquesta cova. Com podeu veure, ofereix una immillorable vista del castell. Si tinguéssiu els ulls d’un drac, podríeu distingir-hi, fins i tot, l’expressió de cada figura que passa pel pati o per davant de les finestres. No us sorprendrà que us digui que ara mateix puc veure-hi pintada l’angoixa en totes elles. Sou estimada pel vostre poble, missenyora. Us feu estimar.

Des d’aquesta privilegiada talaia he guaitat el castell aquests últims dotze anys, esperant que la sort em permetés de veure-us. Dotze anys, sí. Us sorprèn haver tingut un drac com a veí durant tot aquest temps i ni tan sols haver-vos-en adonat? El cert és que he hagut de ser força discret i viure alimentant-me de les meves reserves, perquè rares eren les ocasions en què una nit prou fosca em permetia de sortir a caçar sense perill de ser descobert.

Sí, he dit caçar. Sóc un animal carnívor, dama meva, i no puc menjar altra cosa que carn. En aquest aspecte de mi, encara que volgués, no podria fer-hi res: menjar carn forma part de la meva naturalesa, igual que de la vostra. La diferència és que jo no puc optar per menjar vegetals si ho desitjo: el meu cos no els tolera. De tota manera, si això us ha de servir de consol, us puc ben assegurar que mai no he tastat la carn de cap ésser capaç d’usar paraules per comunicar-se.

Tanmateix, el mateix fet d’haver-me tingut dotze anys tan a la vora sense haver sentit notícies de mi ja us hauria de provar per sí sol que no sóc un famolenc llangardaix alat devorador de ramats i de donzelles com els que apareixen en les històries dels joglars. Algun cop m’he alimentat d’animals de granja, cert, però no han estat més dels que haurien mort els llops i les guineus que també m’han servit per subsistir. No obstant, sóc ben conscient que aquest detall serà fàcilment oblidat tan bon punt es conegui la notícia de la presència d’un drac a les rodalies, i que no tardaran en aparèixer desenes de ramaders que clamaran haver perdut el seu bestiar o la seva família per causa meva i probablement us en demanaran compensacions... Però això no hauria de tenir gaire importància per a nosaltres, en aquests moments.

Dotze anys, us deia, he passat pendent de vos, des d’aquesta cova. Deixava que el temps s’escolés, en una mena de letàrgia vigilant. Mai no estava completament despert, ni completament adormit: la nit seguia el dia i el dia seguia la nit, en un cicle que es repetia indefinifament. No importava. La Lluna i el Sol, amb la seva monòtona manera de succeïr-se, dividint el temps de manera regular i previsible, no mereixien ni tan sols la menor atenció enfront de la sempre atzarosa fortuna que m’havia de permetre de veure-us o no.

Perquè, quan això succeïa, senyora meva... Ai! No podia ser més gran la meva joia. Al principi, em deia que només era curiositat, que tan sols volia saber més de vos, com éreu i què us feia tan evidentement distinta. I potser així era, en realitat, però el cert és que, com més us coneixia, més irremisiblement lligat m’anava sentint a vos. Somreia quan us veia riure i m’entristia de veure-us plorar, m’emocionava amb les vostres alegries i se’m trencava el cor quan us veia patir. Tota la meva vida, dama meva, girava al voltant de vos i del que us succeïa.

Tot això podia haver continuat així durant molts anys, és cert. Per què no ho ha fet, llavors? Perquè, per bé que sé que mai no em podreu estimar -tampoc no podria demanar-vos-ho-, volia oferir-vos una cosa. No és res, tan sols un petit present, un diminut símbol de tot allò que he arribat a sentir per vos, però donar-vos-el era el darrer desig d’un drac ancià. I us estaré eternament agraït per haver-me permès de fer-ho, encara que hagi calgut fer-vos passar per tot aquest enrenou.

Espero que m’ho sapigueu perdonar, dama meva...

El cavaller! Ja s’acosta! Ja és aquí! Tan sols us demanaré que no digueu mai a ningú res de tot això, missenyora. Deixeu que el valent heroi rebi la seva merescuda glòria per haver derrotat al drac que assolava tota la regió, perquè aquesta gesta serà allò que farà que se’l recordi per sempre.

El seu nom és Jordi. I la rosa que us donarà és el meu regal d’amor per a vos.