42... o el Principi de la Navalla d'Occam

Em sento en l'obligació moral de dedicar aquesta entrada a Dani Lara,
grandíssim friki que ens va enganyar a tots
per a què veiessim aquesta degeneració mental de pel·lícula.

Deia Gabriel García Márquez (Premi Nobel de Literatura) que poques coses li feien més gràcia que llegir les enrevessades interpretacions que feien els crítics literaris de les seves metàfores, que en molts casos al·ludien a persones properes i a coses que només podien entendre elles. Tot i així, els crítics, incansables, no deixaven de trobar-hi relacions i explicacions, que per la seva complexitat i per la convicció amb què les expressaven no podien fer altra cosa que sorprendre i divertir al propi escriptor, qui mai amb anterioritat s'havia plantejat que poguessin extreure's tantes coses de les seves paraules.

Imagino que la hilaritat de García Márquez devia ser semblant a la d'aquell pintor abstracte de llegenda urbana que presenta el seu quadre a un respectadíssim crític d'art, qui en lloa la visió, la tècnica i el sentiment que transmet l'artista, per després descobrir que l'obra ha estat realment pintada per un elefant (o un ximpanzé, en altres versions de la llegenda).

I és que l'ésser humà té una tendència natural (potser una mica preocupant) a buscar explicacions complexes a problemes força simples. Vegem el següent exemple, l'exemple del 42:

[Alerta de SPOILER]: Els següents pàrrafs contenen informació de la pel·lícula The Hitchhiker's Guide to the Galaxy (La Guia de l'Autoestopista Gal·làctic, es va traduir), basada en les novel·les, els còmics i la sèrie radiofònica del mateix títol. Si planeges veure-la, potser preferiràs saltar-te'ls. Llegir això no et destrossarà l'argument de la pel·lícula, però potser sí un parell d'acudits. Quedes avisat.

Tot comença amb la següent escena:

El què no es podia ni imaginar el senyor Douglas Adams després de donar a llum a aquest gag, cap allà al 1978, és el rebombori que aixecaria. Aquell anticlimàtic 42 no va trigar a erigir-se com tot un referent entre la població friki del planeta, sent mencionat en multitud d'altres obres, d'entre els quals probablement la més coneguda és la sèrie de nombres de Lost. Fins i tot la calculadora de Google, si hom hi busca the answer to life the universe and everything, retorna com a resposta el mític nombre.

I no van faltar aquells que van tractar d'interpretar per què el 42. I hi ha explicacions per a tots els gustos: des d'un homenatge a Lewis Caroll (qui, pel què es veu, utilitzava sovint el nombre 42 en les seves obres) o als llibres en tapa tova, per als què se suposa que 42 és el nombre mig de línies en una pàgina estàndard, fins a complexes elucubracions matemàtiques en base 13 i en binari. No falten els qui troben coincidències esotèriques com l'ús del nombre 42 en l'Apocalipsi (que en anglès es tradueix més aviat com el Llibre de les Revelacions), el fet que 42º sigui l'angle amb què la llum es reflexa en l'aigua per a crear un arc de Sant Martí, que la llum trigui un temps de 10 elevat a la -42 segons per recórrer el diàmetre d'un protó o, fins i tot, que la capacitat estàndard d'un barril sigui de 42 galons.

Preguntat per la qüestió, Adams va respondre (i parafrasejo literalment la Wikipedia): Era un acudit. Havia de ser un nombre, un nombre ordinari i petit. (...) Vaig asseure'm al meu escriptori, fer una ullada al jardí i vaig pensar "42 servirà". I ho vaig escriure. Final de la història.

Però això no ha aturat als centenars i milers de fans, que segueixen buscant interpretacions complexes a la gran resposta. Stephen Fry, actor i humorista anglès, amic de Douglas Adams, fins i tot assegurà que l'escriptor li havia confiat el secret del nombre 42, que, un cop sabut, s'entenien moltes coses, i que realment era la resposta a la vida, l'Univers i totes les coses, però que era un misteri que s'hauria d'endur a la tomba.

És aquí on em permeto introduir el Principi de la Navalla d'Occam.

El principi d'Occam suggereix que, en igualtat de les altres condicions, és preferible una explicació que redueixi el nombre de noves assumpcions necessàries. Més o menys vindria a dir que, de dues explicacions igualment possibles, la que introdueix menor nombre de factors externs és la que té més possibilitats de ser correcta. Molt grollerament resumit, una explicació és millor com més senzilla.

Un exemple força visual de l'aplicació de la Navalla d'Occam em va venir d'una sèrie de televisió. Més o menys, feia així: Imagina't que sents soroll de peülles. Podríen ser zebres. No hi ha cap argument lògic que impedeixi que fossin zebres. Però què estarien fent vàries zebres pels carrers d'una ciutat nord-americana? No és més probable que siguin cavalls?

En conclusió, no és més fàcil que realment l'única finalitat del 42 fos fer l'acudit, que no la de venir a representar el sentit de la vida en matemàtiques de base 13? No estem buscant zebres pels carrers de la ciutat, tant pel que fa al 42, com pel que fa a les metàfores de Márquez?

Potser les zebres no ens deixen veure els cavalls.