dimarts, 31 de maig de 2011

Com fan les roses

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
elles passent en un instant, comme fanent les roses.

Carla Bruni, Quelqu'un m'a dit.


En un racó de la trama urbana de Barcelona, aparentment oblidat, encaixonat entre la Ronda de Dalt i l'Autopista B-23, resistint encara i sempre a l'invasor, s'estén el Roserar de Cervantes, un jardí públic especialitzat en una sola cosa: roses.

Roses vermelles al Roserar de Cervantes. No, encara no m'he comprat una càmera nova.

Indret amb més aviat poc atractiu la resta de l'any, durant els mesos de maig i juny el parc es transforma de dalt a baix, s'omple de colors i de fragàncies i esdevé un enclavament únic.

Al llarg d'aquests dos mesos escassos, l'explosió de color hi és especialment notòria. Si bé a l'hivern el verd de l'herba i el marró de les branques nues amb prou feines destaquen sobre el gris general de l'escena, en l'època de la florida el parc prodiga alegrement tots els colors que ha estat estalviant la resta de l'any: d'una sola llambregada podem copsar roses vermelles, roses granes, roses roses, roses blanques, roses grogues, roses violàcies, roses ataronjades, roses blavoses, roses irisades, roses bicolors...

Però, tot i l'extraordinari desplegament de tonalitats, el color no és, ni de bon tros, l'atracció més espectacular del jardí.

Li estic agafant el gust, a això de posar fotos per crear una pausa dramàtica. Ara, mentre et preguntes quina és l'atracció més espectacular del jardí, pots admirar la diversitat de colors de l'escena.

El que de debò impressiona és l'olor, una fragància omnipresent, que t'envolta i t'embolcalla, entrant-te pels narius i arribant-te fins al pit, una aroma que no és sino una simfonia, tocada a l'ensems per tota l'orquestra de flors que conformen el parc, i de la qual nosaltres mateixos en som els directors, realçant-ne o minvant-ne els diferents matisos segons si ens acostem més a una varietat de roser o a l'altra. En aquesta època en què vivim, en què no aspirem més que fums d'escapament i les bones olors es compren embotellades i etiquetades, una visita al Parc de Cervantes un dia assolellat de primavera és gairebé obligada per recordar-nos que el nas no només serveix per respirar, i que fins i tot entremig de dues autopistes hi poden florir les roses.

...elles passent en un instant, comme fanent les roses...

1 comentari:

Merin ha dit...

Tú dirás lo que quieras pero conmigo has conseguido que me entren unas ganas de conocer estos jardines y de pasearme por ellos.. indescriptibles ;)