Com fan les roses

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,

elles passent en un instant, comme fanent les roses.

Carla Bruni, Quelqu'un m'a dit.

En un racó de la trama urbana de Barcelona, aparentment oblidat, encaixonat entre la Ronda de Dalt i l'Autopista B-23, resistint encara i sempre a l'invasor, s'estén el Roserar de Cervantes, un jardí públic especialitzat en una sola cosa: roses.

Las Arenas, de pou de tortura a catedral del consum

Explica la llegenda que, en la seva visita a Espanya, el cantautor francès Francis Cabrel va anar a veure una cursa de braus. En acabat, commogut i horroritzat per la crueltat del què havia contemplat, va dirigir-se a la seva habitació d'hotel, on es va tancar i va escriure, tot d'una tirada, la seva cançó La corrida (si esteu a punt de fer l'acudit fàcil, penseu que se'ns ha ocorregut a tots). Amb una habilitat poètica envejable, Cabrel relata l'espectacle des del punt de vista del toro: la seva por, la seva desorientació, la seva lluita per la supervivència, la seva frustració, la seva ràbia, el seu sofriment i la seva mort. Val la pena sentir-la (podeu trobar-ne una versió prou ben subtitolada al castellà aquí).

Setze anys després que Cabrel publiqués aquesta cançó, Catalunya aprovava la Iniciativa Legislativa Popular que prohibeix les curses de braus en tot el seu territori, que, com tot el què es fa a Catalunya, no va ser una mesura carent de polèmica (polèmica que, per cert, no va existir quan la prohibició la va fer Canàries). Ara, a falta de vuit mesos per a què la iniciativa entri en vigor i els toros quedin completament desterrats de la ciutat, Barcelona inaugura, en plena Plaça d'Espanya, el flamant centre comercial Arenas. I, enfrontant-se a les ingents hordes de visitants, compradors i curiosos que n'ocupen cada racó, a més dels tècnics que acaben encara de polir detalls que no van tenir temps de posar a punt abans de l'obertura al públic, el nostre reporter especial (jo mateix) s'hi ha arribat per fer-nos-en un tastet d'aquells que sempre són agradables de llegir: amb molta foto i poca lletra.

Tu també podries ser un cíborg!

No, no és un eslògan de ciència-ficció. Estic parlant del món real i de l'actualitat. I, en ple 2011, és possible que tu, apreciat lector, siguis un cíborg. O els teus germans. O els teus pares. O, més probablement, els teus avis.

No m'he tornat boig (com a mínim, no més de l'habitual), ni m'he fet de cap secta futurista estranya que es dediqui a sortir al carrer vaticinant la fi del món i brandant pancartes on es pugui llegir Estan entre nosaltres!! Però sí: estan entre nosaltres.

Europa i Japó: energia nuclear, corrupció, electoralisme, sensacionalisme i humanitat

És molt el què s'ha dit, i s'està dient encara, sobre el terratrèmol, el tsunami i la posterior crisi nuclear del Japó; molt i, si se'm permet, molt sesgat. Personalment, no he llegit en cap titular que tres de les quatre centrals amb problemes es van poder aturar en fred sense majors conseqüències durant els primers dies de l'incident. És normal que tothom estigui pendent de la què encara porta cua, Fukushima Daiichi, però em vaig haver d'imaginar que les centrals de Tokai, Onagawa i Fukushima Daini havien deixat de donar problemes senzillament perquè no se les mencionava enlloc, no perquè ningú me n'informés.

Moltes les veus s'han alçat aquests dies sobre el tema, expressant les seves reaccions, que es resumeixen perfectament en aquesta vinyeta apareguda a www.directe.cat:

42... o el Principi de la Navalla d'Occam

Em sento en l'obligació moral de dedicar aquesta entrada a Dani Lara,
grandíssim friki que ens va enganyar a tots
per a què veiessim aquesta degeneració mental de pel·lícula.

Deia Gabriel García Márquez (Premi Nobel de Literatura) que poques coses li feien més gràcia que llegir les enrevessades interpretacions que feien els crítics literaris de les seves metàfores, que en molts casos al·ludien a persones properes i a coses que només podien entendre elles. Tot i així, els crítics, incansables, no deixaven de trobar-hi relacions i explicacions, que per la seva complexitat i per la convicció amb què les expressaven no podien fer altra cosa que sorprendre i divertir al propi escriptor, qui mai amb anterioritat s'havia plantejat que poguessin extreure's tantes coses de les seves paraules.

Imagino que la hilaritat de García Márquez devia ser semblant a la d'aquell pintor abstracte de llegenda urbana que presenta el seu quadre a un respectadíssim crític d'art, qui en lloa la visió, la tècnica i el sentiment que transmet l'artista, per després descobrir que l'obra ha estat realment pintada per un elefant (o un ximpanzé, en altres versions de la llegenda).

I és que l'ésser humà té una tendència natural (potser una mica preocupant) a buscar explicacions complexes a problemes força simples. Vegem el següent exemple, l'exemple del 42:

Compte amb el troll

Maximum trolling!

Avui, en el nostre suplement de fauna, parlarem del troll. Els trolls, éssers monstruosos de la mitologia escandinava popularitzats sobretot per obres de fantasia de la talla d'El Senyor dels Anells o David el Gnom, no només són presents en boscos o coves de foscs reialmes encantats, sino que també formen part del paisatge quotidià d'internet, en particular de l'anomenat Web 2.0.

En la mitologia i en la literatura, els trolls es representen sota multitud de formes. Sempre es tracta, això sí, de criatures de gran tamany, malignes, lletges, primitives i agressives. Alimentant-se normalment de carn humana, els trolls suposen tot un perill per als viatgers incauts.

Els trolls d'internet, tot i no alimentar-se de carn humana (en teoria...), també suposen tot un perill per als navegants incauts. Un bon troll creix nodrint-se del conflicte i de la discòrdia, de la provocació, l'insult, el dolor i la humiliació. Els trolls poden trobar-se en gairebé qualsevol fòrum, xat, blog, diari o lloc on es permetin els comentaris i les opinions. Se'ls reconeix per la seva busca aferrissada i incansable de la confrontació, així com la seva completa immunitat als arguments lògics.

Per tal d'ajudar-nos a entendre una mica més aquesta curiosa espècie de la Xarxa, comptem amb la inestimable col·laboració d'un d'ells: el Troll de Internet, entranyable personatge creat pels grandíssims companys d'El Jueves, la revista que sale los miércoles, que ens permetrà fer un cop d'ull al dia a dia dins de la seva caverna troll: