Europa i Japó: energia nuclear, corrupció, electoralisme, sensacionalisme i humanitat

És molt el què s'ha dit, i s'està dient encara, sobre el terratrèmol, el tsunami i la posterior crisi nuclear del Japó; molt i, si se'm permet, molt sesgat. Personalment, no he llegit en cap titular que tres de les quatre centrals amb problemes es van poder aturar en fred sense majors conseqüències durant els primers dies de l'incident. És normal que tothom estigui pendent de la què encara porta cua, Fukushima Daiichi, però em vaig haver d'imaginar que les centrals de Tokai, Onagawa i Fukushima Daini havien deixat de donar problemes senzillament perquè no se les mencionava enlloc, no perquè ningú me n'informés.

Moltes les veus s'han alçat aquests dies sobre el tema, expressant les seves reaccions, que es resumeixen perfectament en aquesta vinyeta apareguda a www.directe.cat:

42... o el Principi de la Navalla d'Occam

Em sento en l'obligació moral de dedicar aquesta entrada a Dani Lara,
grandíssim friki que ens va enganyar a tots
per a què veiessim aquesta degeneració mental de pel·lícula.

Deia Gabriel García Márquez (Premi Nobel de Literatura) que poques coses li feien més gràcia que llegir les enrevessades interpretacions que feien els crítics literaris de les seves metàfores, que en molts casos al·ludien a persones properes i a coses que només podien entendre elles. Tot i així, els crítics, incansables, no deixaven de trobar-hi relacions i explicacions, que per la seva complexitat i per la convicció amb què les expressaven no podien fer altra cosa que sorprendre i divertir al propi escriptor, qui mai amb anterioritat s'havia plantejat que poguessin extreure's tantes coses de les seves paraules.

Imagino que la hilaritat de García Márquez devia ser semblant a la d'aquell pintor abstracte de llegenda urbana que presenta el seu quadre a un respectadíssim crític d'art, qui en lloa la visió, la tècnica i el sentiment que transmet l'artista, per després descobrir que l'obra ha estat realment pintada per un elefant (o un ximpanzé, en altres versions de la llegenda).

I és que l'ésser humà té una tendència natural (potser una mica preocupant) a buscar explicacions complexes a problemes força simples. Vegem el següent exemple, l'exemple del 42:

El Binomi de Newton i el Trinomi de Bernoulli

En ciència, hi ha noms que, vagis per on vagis, t'acabes trobant sempre. Ja estudiïs el moviment dels planetes, l'estructura d'un edifici, una distribució estadística o la llera d'un riu, allà hi són, sempre al peu del canó. Els meus dos preferits són Newton i Bernoulli.

Newton és, per descomptat, el què s'emporta la palma. Per començar, perquè Newton era una sola persona, mentre que els Bernoulli eren tota una família.

Sir Isaac Newton (i he de confessar que em sento una mica decebut perquè el bon home es deia senzillament així: Isaac Newton, i para de comptar, mentre que jo m'esperava alguna cosa de l'estil d'Isaac Abraham George John Ronald Reuel Newton... o Albus Percival Wulfric Brian Dumbledore, en el seu defecte) és l'exemple perfecte dels antics filòsofs naturals: un home (un cavaller) que es preocupava per tots i cada un dels aspectes de la ciència i el coneixement.

La fatiga i els riscs d'estudiar

Són altes hores de la matinada d'un dia de gener. I què fa en un moment com aquest un estudiant d'Enginyeria? Torna de festa? No: arriba al punt culminant de la desesperació després de passar-se tota una nit barallant-se amb equacions diferencials en derivades parcials i transformades de Laplace. I, és en una cojuntura com aquesta (amb el cap com un bombo, ple de números, de lletres i de simbolets que en aquest punt ja amb prou feines sóc capaç de distingir dels jeroglífics egipcis), que m'he recordat d'una curiosa i coneguda imatge, un retall de diari, per a ser més concrets, que ja fa anys que corre per la xarxa:

Lust for life

Titulo l'entrada amb aquesta cançó d'Iggy Pop, potser la més emblemàtica de la banda sonora de Trainspotting. I ho faig treient-lo completament de context i passant-me el rerefons de la cançó per on no sona. I per què? Perquè és el meu Blog i hi faig el què em don la gana.

Lust for life és un títol d'aquells que et desanimen de fer-te traductor. Com traduiries lust? Tècnicament vol dir luxúria, però potser en aquest context s'aproxima més al Lust alemany: desig. Luxúria de viure? Desig de viure? Gust per viure? Cap d'ells no acaba de sonar tan desenfrenat ni tan hedonista com Lust for life. Sí, Lust for life evoca un plaer intens i salvatge, apassionat. Passió per viure, potser? Segurament sí, però en la meva opinió, la paraula passió, tant en català com en castellà, està força devaluada per culpa del mal ús.

I és què, com a mínim per a mí, passió evoca un sentiment d'aquells que et sacseja des del cap fins als peus, que entra en la teva ànima com un huracà o un terratrèmol, esbotzant les portes i enderrocant les parets, sense deixar res immutat. La passió és una de les forces més violentes de l'esperit, tal i com els desastres naturals sobre la superfície de la Terra: la passió no és només l'huracà i el terratrèmol, sino també la tempesta, el tsunami i l'incendi descontrolat. La passió ho és tot, i aquesta és precisament la definició de passió: quan la passió entra en acció, la resta empal·lideix i s'esfuma.

Passió és aquell sentiment absolut i corprenedor dels clàssics del Romanticisme (parlant de paraules devaluades...), que et somou i et batzega, que et crema i t'inunda, que et fa riure descontroladament i no et deixa respirar. Això és la passió, i no un recurs barat de novel·la rosa. De la mateixa manera que el Romanticisme és Goethe, Beethoven, Delacroix, Hugo o Shelley, i no espelmes, champagne i roses.

Algun altre dia parlaré de la devaluació de les paraules, que no deixa de ser un fenòmen trist però interessant. De moment, em sembla que ja ho puc deixar aquí. Total, per a què no s'ho llegeixi ningú... ;)