Compte amb el troll

Maximum trolling!

Avui, en el nostre suplement de fauna, parlarem del troll. Els trolls, éssers monstruosos de la mitologia escandinava popularitzats sobretot per obres de fantasia de la talla d'El Senyor dels Anells o David el Gnom, no només són presents en boscos o coves de foscs reialmes encantats, sino que també formen part del paisatge quotidià d'internet, en particular de l'anomenat Web 2.0.

En la mitologia i en la literatura, els trolls es representen sota multitud de formes. Sempre es tracta, això sí, de criatures de gran tamany, malignes, lletges, primitives i agressives. Alimentant-se normalment de carn humana, els trolls suposen tot un perill per als viatgers incauts.

Els trolls d'internet, tot i no alimentar-se de carn humana (en teoria...), també suposen tot un perill per als navegants incauts. Un bon troll creix nodrint-se del conflicte i de la discòrdia, de la provocació, l'insult, el dolor i la humiliació. Els trolls poden trobar-se en gairebé qualsevol fòrum, xat, blog, diari o lloc on es permetin els comentaris i les opinions. Se'ls reconeix per la seva busca aferrissada i incansable de la confrontació, així com la seva completa immunitat als arguments lògics.

Per tal d'ajudar-nos a entendre una mica més aquesta curiosa espècie de la Xarxa, comptem amb la inestimable col·laboració d'un d'ells: el Troll de Internet, entranyable personatge creat pels grandíssims companys d'El Jueves, la revista que sale los miércoles, que ens permetrà fer un cop d'ull al dia a dia dins de la seva caverna troll:

El déu caigut

La sala de la taverna, on la llum provinent de la llar de foc i de les nombroses espelmes repartides al voltant de l’estança dansava finament amb les ombres de la nit, era ben plena. Pertot hi havia grups de vilatans jugant a daus, viatgers que compartien vivències i veterans de guerra explicant gestes que, a mida que el nivell de cervesa de les seves gerres baixava, esdevenien més i més fantàstiques.

Enmig del xivarri que produïa tota aquella gentada, ningú no parava atenció a l’home d’aspecte descuidat que seia a la barra, veient les anades i vingudes del taverner i les dues cambreres amb l’única companyia d’un got de vi.

La porta es va obrir. Ningú no hi va parar atenció, excepte el taverner, qui semblava ser capaç de sentir el soroll del pany fins i tot quan aquest quedava ensordit per les desenes de conversacions que es mantenien al seu voltant. Un lleu somriure es va dibuixar a la seva cara i l’home solitari es va girar per veure qui havia entrat.

Era un home prim, amb uns fins cabells marronosos i uns ulls que espurnejaven de vida. Anava abillat amb una capa de viatge, però, sota d’ella, despuntaven uns vestits de colors llampants. No hi havia dubte: es tractava d’un joglar.

Cabòries

En tots els seus anys com a déu (i allò eren molts anys), Alothar mai no s’hauria pogut imaginar que fos tan difícil de trobar un mortal a qui encarregar l’acompliment d’una profecia.

Al principi, des de la seva còmoda posició al pla diví, no havia pogut pensar que aquella tasca pogués entranyar cap dificultat. Tots els mortals eren iguals, al capdavall, oi? Doncs qualsevol serviria! Un cop va ser al pla físic, enfundat en el seu avatar (un cos fals, una petita porció d’ell mateix tancada en una cuirassa de carn i matèria que més aviat servia per protegir el món d’ell que no pas al revés), però, va descobrir que allò era tota una altra cosa: aquells mortals que en principi havia cregut tots iguals no només es dividien en desenes de races que agrupaven un cert nombre de trets comuns (la pell d’aquest o aquell color, les orelles amb una determinada forma...) que de bon començament no li havia estat fàcil de distingir, sino que, a més, hi havia un nombre considerable d’individus, al marge de la raça a què pertanguessin, als que s’anomenava “criatures”, que eren més petits que la resta i, suposadament per aquesta raó, molt menys tinguts en compte. Alothar s’havia preguntat si això no es deuria a alguna mena de malformació fins que no va descobrir que, a la llarga -si més no en la majoria dels casos-, aquelles criatures creixien fins a esdevenir membres de ple dret de la raça.

Curiós... però terriblement marejant.

Darreres confessions d'un drac ancià

És curiós com es pot arribar a estimar.

Oh, us ho prego, bella dama, no us espanteu. Sóc conscient que sembla una mica absurd de demanar-vos això després d’haver-vos raptat i dut fins aquí per la força, però tingueu per segur que no us faré cap mal. Us en dono la meva paraula.

Us sorprèn que parli? Bé, no m’estranya. Heu de saber, noble senyora, que tots els dracs posseïm aquest do, de la mateixa manera que vosaltres, els humans. Malauradament, però, són molt pocs els qui estarien disposats a parlar-vos, fins i tot en el cas que ens volguessiu escoltar.

De tota manera, sapigueu que no romandreu captiva gaire temps. Mentre parlem, un jove cavaller, valent i orgullós, es dirigeix cap aquí per salvar-vos. I, si bé en unes altres circumstàncies un simple cavaller no seria rival per a un drac -ni tan sols per a un de tan ancià com jo-, aquest pot considerar-se afortunat: no penso oposar-hi resistència. Sóc vell i no tinc ganes de seguir vivint.

Us preguntareu per què ho faig, llavors. Quina finalitat té raptar una dama per deixar-se matar després pel seu rescatador? No és gaire lògic, oi? En absolut. Però, com ja us he dit, senyora meva, és curios com es pot arribar a estimar.