El Corredor Mediterrani ja és una infraestructura prioritària europea

Després d'haver tractat en profunditat el tema, des de Hinterlands volem expressar la nostra alegria (continguda, això sí) per la decisió de la Comissió Europea d'incloure tant el Corredor Mediterrani com el Corredor Atlàntic a la xarxa d'infraestructures prioritàries a nivell europeu.

Han estat unes setmanes -o més aviat uns mesos- plens de maniobres polítiques de tota mena. Especialment digna de menció ha estat l'alegre proposta del senyor Ministro de Fomento de demanar café para todos a nivell europeu (que sería alguna cosa així com l'evolució a café para todos... ¡que invitan ellos!) i sol·licitar la inclusió ni més ni menys que de cinc corredors ferroviaris espanyols en una xarxa d'infraestructures que, per a tota Europa, es pretenia que no estés formada per més de 10 obres d'extremada prioritat.

Finalment, però, la decisió de la Comissió de Transports ha arribat: la connexió de la Península Ibèrica amb França es farà a través dels dos extrems dels Pirineus en lloc de tirant pel mig, com pretenia el Govern Espanyol. El Corredor Central es manté, però només en el seu tram Algeciras-Madrid-Zaragoza, des d'on enllaçaria amb els altres dos corredors, respectivament, a l'altura de Bilbao i Tarragona. Sobre el tema del túnel travessant els Pirineus, el comissari europeu, Siim Kallas, ha declarat que "no és una idea gaire realista".

Per què t'hauria d'importar l'Eix Mediterrani

Si en algún punto ha de haber caminos de hierro ha de ser precisamente alrededor

del puerto, que debiera hallarse en contacto inmediato con las estaciones

o los puertos de las vías terrestres, y las dependencias de unas y otras con la 

contigüidad conveniente a la mayor comodidad y economía de los transportes.

Ildefons Cerdà, Teoría de la construcción de las ciudades aplicada

al proyecto de reforma y ensanche de Barcelona (1859)

Potser n'has sentit alguna cosa als mitjans de comunicació, o potser no. En qualsevol cas, des del moment en què pots llegir aquestes línies, l'Eix Mediterrani és important per a tu. I, si no pots, també ho és.

Per començar, caldria aclarir què és l'Eix Mediterrani: rep aquest nom la futura línia ferroviària, tant de passatgers com de mercaderies, que ha de connectar, amb via d'ample internacional, els principals ports de la costa mediterrània espanyola amb la frontera francesa (o, més exactament, amb el gran nus ferroviari de Lyon).

Potser et preguntaràs "Què té això d'important?". Doncs molt.

Las Arenas, de pou de tortura a catedral del consum

Explica la llegenda que, en la seva visita a Espanya, el cantautor francès Francis Cabrel va anar a veure una cursa de braus. En acabat, commogut i horroritzat per la crueltat del què havia contemplat, va dirigir-se a la seva habitació d'hotel, on es va tancar i va escriure, tot d'una tirada, la seva cançó La corrida (si esteu a punt de fer l'acudit fàcil, penseu que se'ns ha ocorregut a tots). Amb una habilitat poètica envejable, Cabrel relata l'espectacle des del punt de vista del toro: la seva por, la seva desorientació, la seva lluita per la supervivència, la seva frustració, la seva ràbia, el seu sofriment i la seva mort. Val la pena sentir-la (podeu trobar-ne una versió prou ben subtitolada al castellà aquí).

Setze anys després que Cabrel publiqués aquesta cançó, Catalunya aprovava la Iniciativa Legislativa Popular que prohibeix les curses de braus en tot el seu territori, que, com tot el què es fa a Catalunya, no va ser una mesura carent de polèmica (polèmica que, per cert, no va existir quan la prohibició la va fer Canàries). Ara, a falta de vuit mesos per a què la iniciativa entri en vigor i els toros quedin completament desterrats de la ciutat, Barcelona inaugura, en plena Plaça d'Espanya, el flamant centre comercial Arenas. I, enfrontant-se a les ingents hordes de visitants, compradors i curiosos que n'ocupen cada racó, a més dels tècnics que acaben encara de polir detalls que no van tenir temps de posar a punt abans de l'obertura al públic, el nostre reporter especial (jo mateix) s'hi ha arribat per fer-nos-en un tastet d'aquells que sempre són agradables de llegir: amb molta foto i poca lletra.

Tu també podries ser un cíborg!

No, no és un eslògan de ciència-ficció. Estic parlant del món real i de l'actualitat. I, en ple 2011, és possible que tu, apreciat lector, siguis un cíborg. O els teus germans. O els teus pares. O, més probablement, els teus avis.

No m'he tornat boig (com a mínim, no més de l'habitual), ni m'he fet de cap secta futurista estranya que es dediqui a sortir al carrer vaticinant la fi del món i brandant pancartes on es pugui llegir Estan entre nosaltres!! Però sí: estan entre nosaltres.

Cacera de mites I: Les arenes movedisses

La clàssica escena de les arenes movedisses, a Indiana Jones and the Kingdom of the Cristal Skull (2008).

Tots en tenim la imatge; Hollywood ens l'ha oferta tantes vegades que ja forma part de l'imaginari col·lectiu: l'heroi (o el dolent) va caminant/corrent per la selva, sense mirar on posa el peus i... xof! De cop queda immòbil, amb cara de no entendre què passa. Mira cap avall, i es troba amb les cames ficades fins la cintura en el que sembla una piscina de sorra de platja, en la que comença a enfonsar-se sense remei. El que succeeixi a continuació dependrà de quin sigui el seu rol en la història: si és l'heroi, els seus companys trobaran una corda, una branca o quelcom a què es podrà agafar per sortir d'aquell parany mortal; si, per contra, és un dels dolents, el seu final està decidit, i s'enfonsarà molt dramàticament en les arenes movedisses en qüestió.

Quanta realitat hi ha en aquestes escenes? Poca.

La fatiga i els riscs d'estudiar

Són altes hores de la matinada d'un dia de gener. I què fa en un moment com aquest un estudiant d'Enginyeria? Torna de festa? No: arriba al punt culminant de la desesperació després de passar-se tota una nit barallant-se amb equacions diferencials en derivades parcials i transformades de Laplace. I, és en una cojuntura com aquesta (amb el cap com un bombo, ple de números, de lletres i de simbolets que en aquest punt ja amb prou feines sóc capaç de distingir dels jeroglífics egipcis), que m'he recordat d'una curiosa i coneguda imatge, un retall de diari, per a ser més concrets, que ja fa anys que corre per la xarxa:

Bon Nadal