Bon Nadal

Lust for life

Titulo l'entrada amb aquesta cançó d'Iggy Pop, potser la més emblemàtica de la banda sonora de Trainspotting. I ho faig treient-lo completament de context i passant-me el rerefons de la cançó per on no sona. I per què? Perquè és el meu Blog i hi faig el què em don la gana.

Lust for life és un títol d'aquells que et desanimen de fer-te traductor. Com traduiries lust? Tècnicament vol dir luxúria, però potser en aquest context s'aproxima més al Lust alemany: desig. Luxúria de viure? Desig de viure? Gust per viure? Cap d'ells no acaba de sonar tan desenfrenat ni tan hedonista com Lust for life. Sí, Lust for life evoca un plaer intens i salvatge, apassionat. Passió per viure, potser? Segurament sí, però en la meva opinió, la paraula passió, tant en català com en castellà, està força devaluada per culpa del mal ús.

I és què, com a mínim per a mí, passió evoca un sentiment d'aquells que et sacseja des del cap fins als peus, que entra en la teva ànima com un huracà o un terratrèmol, esbotzant les portes i enderrocant les parets, sense deixar res immutat. La passió és una de les forces més violentes de l'esperit, tal i com els desastres naturals sobre la superfície de la Terra: la passió no és només l'huracà i el terratrèmol, sino també la tempesta, el tsunami i l'incendi descontrolat. La passió ho és tot, i aquesta és precisament la definició de passió: quan la passió entra en acció, la resta empal·lideix i s'esfuma.

Passió és aquell sentiment absolut i corprenedor dels clàssics del Romanticisme (parlant de paraules devaluades...), que et somou i et batzega, que et crema i t'inunda, que et fa riure descontroladament i no et deixa respirar. Això és la passió, i no un recurs barat de novel·la rosa. De la mateixa manera que el Romanticisme és Goethe, Beethoven, Delacroix, Hugo o Shelley, i no espelmes, champagne i roses.

Algun altre dia parlaré de la devaluació de les paraules, que no deixa de ser un fenòmen trist però interessant. De moment, em sembla que ja ho puc deixar aquí. Total, per a què no s'ho llegeixi ningú... ;)

Ressuscitant els morts

I aquí estem. Gairebé dos anys i mig després de l'última entrada, en un blog que des de sempre només he visitat jo... I ara, per algun motiu, m'agafa per reprendre'l. Per què? Ni jo mateix ho sé, per què. No sé a quin objectiu obeeix, ni quina orientació vull donar-li. Suposo que, de moment, em conformo amb tenir algun lloc on escriure. I on escriure en català.

No es pot dir que tingui gaires ocasions d'escriure en català: una part important dels meus coneguts són castellanoparlants, i, com en tots els aspectes d'aquesta la nostra llengua, un s'acaba adaptant.

Però no es pot satisfer a tothom. Sempre coneixeré algú que, per exemple, no parli castellà. I llavors què? Hauré d'escriure en anglès? Però també conec gent que no parla anglès... És un problema de difícil solució. I, com que no l'hi veig, escriuré en català, que és el que vull fer i el què em dóna la gana.

Ara bé, escriure sobre què? Bona pregunta, amic meu, bona pregunta. El cert és que no en tinc ni idea. Potser faci de tant en tant alguna coseta de ficció, però em decanto més aviat per l'assaig. Assaig sobre què? Bé, no hi ha gaires coses en les que sigui un expert, per no dir cap, però quelcom trobarem, no? De moment aquí va aquest fons preciós de vigues reblonades, potser per encarar subtilment el tema de cara a l'Enginyeria Civil. Però qui sap? Comences parlant de ponts i pots acabar parlant de patates.

No sé què li depararà el futur, a aquest Blog, però el cert és que em fa llàstima que estigui així de parat i abandonat. Potser ho continuarà estant, però no es podrà dir que no ho hagi intentat.

Blog, aixeca't i camina. Avui és el primer dia de la resta de la teva vida.

Somreies

Avui fa deu anys que et vaig veure per primera vegada.

Bé, potser la paraula “veure” no és del tot exacta, ja que, estrictament parlant, no t'he vist mai a la vida. Seria més adequat dir que avui fa deu anys que vaig somiar amb tu per primera vegada.

Va ser tan senzill com fugaç: tan sols una imatge, un instant, el teu rostre contemplant-me des de la foscor, clavant aquells ulls irreals –Ai! No havia vist mai res tan verd...!– en mi i somrient; somrient d’aquella manera tan torbadora. Somreies. I no només amb els llavis, sino amb tota la cara. Somreien els teus llavis i les teves galtes i els teus ulls. Tota tu semblaves somriure.

Vaig despertar amb l’eco de la teva fesomia clavat a l’ànima, on es quedaria per sempre, com una cicatriu intangible, però que podia sentir amb tota claredat. Una cicatriu que mai no desapareixeria. Em sentia com un nàufrag enmig d’un temporal de sentiments, una mescla caòtica que tan aviat em gronxava com em sacsejava i que era encara més confusa pel fet que semblava incapaç de posar-los nom. Va ser en aquell mateix moment que vaig saber, amb absoluta certesa, que la meva vida acabava de canviar.

La meva mare

El meu pare va morir quan jo tenia tres anys, així que no en conservo records, d’ell. Tan sols la sensació d’uns braços forts que m’agafaven i l’eco d’una veu poderosa que, estranyament, sonava dolça.

Des d’on la meva memòria arriba, sempre he viscut amb la meva mare, a l’antiquíssima mansió familiar. Es tractava d’un edifici enorme, feixuc i solitari, situat enmig del no-res, rodejat per interminables camps i boscos de la seva propietat i sense cap altra construcció humana visible des dels seus finestrals.

No era allò que la majoria de la gent consideraria una llar acollidora, amb el seu mobiliari vell i corcat la noblesa i sumptuositat originals del qual ja no es veien per enlloc, amb les seves portes i finestres grinyolants, els seus interiors llóbrecs, massa freds a l’hivern i massa càlids a l’estiu, i amb les desenes de quadres d’avantpassats d’aspecte sinistre que recobrien les parets. Però jo no havia conegut mai res de diferent i, malgrat tot, la considerava casa meva.

El déu caigut

La sala de la taverna, on la llum provinent de la llar de foc i de les nombroses espelmes repartides al voltant de l’estança dansava finament amb les ombres de la nit, era ben plena. Pertot hi havia grups de vilatans jugant a daus, viatgers que compartien vivències i veterans de guerra explicant gestes que, a mida que el nivell de cervesa de les seves gerres baixava, esdevenien més i més fantàstiques.

Enmig del xivarri que produïa tota aquella gentada, ningú no parava atenció a l’home d’aspecte descuidat que seia a la barra, veient les anades i vingudes del taverner i les dues cambreres amb l’única companyia d’un got de vi.

La porta es va obrir. Ningú no hi va parar atenció, excepte el taverner, qui semblava ser capaç de sentir el soroll del pany fins i tot quan aquest quedava ensordit per les desenes de conversacions que es mantenien al seu voltant. Un lleu somriure es va dibuixar a la seva cara i l’home solitari es va girar per veure qui havia entrat.

Era un home prim, amb uns fins cabells marronosos i uns ulls que espurnejaven de vida. Anava abillat amb una capa de viatge, però, sota d’ella, despuntaven uns vestits de colors llampants. No hi havia dubte: es tractava d’un joglar.