Hinterlands es muda!

Hinterlands es muda per oferir-vos un millor servei.

Tots els que em vulgueu seguir trobareu el nou Hinterlands, versió 2.0, a http://hinterlands20.com/

Cacera de mites I-bis: La piscina de lava

Probablement recordeu la primera entrega de la cacera de mites de Hinterlands, on desmuntàvem la clàssica escena de pel·lícula en què una persona s'ofega sepultada en arenes movedisses. Com vam veure aleshores, és impossible que un cos humà s'enfonsi completament en aquest tipus de fluid, per un principi tan senzill com l'Empenta d'Arquímedes: com que la densitat de les arenes movedisses és superior a la del cos humà, l'empenta que experimentarem cap amunt s'equilibra amb la força que ens estira cap abaix (l'atracció gravitatòria de la Terra, que es tradueix en el nostre pes) per a un determinat volum submergit. En el nostre cas, aquest volum correspon aproximadament al maluc o al pit, de manera que mai no ens enfonsarem més que això.

Amb això no vull dir que les arenes movedisses no siguin perilloses. Sí que ho són. Però el seu perill ve més aviat de la dificultat de moure-s'hi un cop dins. Unes arenes movedisses et poden deixar atrapat fins que moris de set, gana o una insolació (o, en regions costaneres, fins que pugi la marea), però mai no t'hi enfonsaràs en pocs segons mentre sona una música dramàtica de fons.

Continuant amb l'esperit de la nostra cacera de mites, avui presentem aquesta mena de seqüel·la bloguera, en què ens dedicarem a una altra de les escenes clàssiques que la filmografia ha inscrit en les nostres retines; una que té força paral·lelismes amb l'anterior: l'enfonsament en lava.

10 maneres de mentir fent servir les Matemàtiques: 3. L'Estadística

Deia un professor de l'ETSECCPB que a la vida hi ha veritats, mentides i estadístiques. I és que les estadístiques no són altra cosa que una acumulació de dades. La utilitat o inutilitat d'una estadística (i també el seu grau de proximitat amb la realitat) depèn completament de com es recullen, analitzen i tracten aquestes dades. Al llarg de tot aquest procés es poden produir errors, o bé manipul·lacions intencionades, que redueixin el resultat precisament a això: a un conjunt de dades sense gaire sentit, o bé amb un sentit induït artificialment.

Se li atribueix a Winston Churchill (com tantes altres frases que potser va dir, o potser no) allò de no crec en cap estadística que no hagi manipul·lat jo mateix. I és que massa sovint les utilitzem tan malament com sabem, sense cap mena de rigor ni respecte per la metodologia d'una ciència molt maltractada i molt mal compresa.

Per començar potser hauríem de definir què és l'Estadística. Per a la majoria de la gent, les estadístiques són el mateix que les enquestes, xifres que apareixen als diaris i a la televisió, i que normalment s'expressen en termes de tants per cent, cosa que encara les fa més equívoques.

Però què és, en realitat, l'Estadística?

Cacera de mites II: La línia recta és el camí més curt entre dos punts

Probablement estiguis pensant que he perdut el seny.

Com ha de ser discutible que la línia recta és el camí més curt? És matemàtic, és elemental. Ho vam aprendre tots a Primària. És una d'aquelles veritats absolutes encapsulades en una frase formulaica que la gent repeteix com si fos un mantra o les ensenyances d'una religió.

Doncs, amics meus, els camins de la Geometria són inescrutables.

10 maneres de mentir fent servir les Matemàtiques: 2. L'ordre de les operacions

Avui començarem amb un exemple pràctic, que em va arribar fa no gaire a través del Facebook (Hinterlands, com sempre, utilitzant fonts del més alt nivell acadèmic). Observem la pregunta i les respostes possibles:

Què me'n dieu? Us atreviu a aventurar una resposta abans de continuar llegint?

Que no ens prenguin... la neutralitat!

No, no parlo de la neutralitat d'Andorra o de Suïssa; parlo de la neutralitat de la Xarxa. I ens afecta. A tu, a mi, a tots. Si no et preocupa, si t'és igual, corres el risc que et passi el mateix que als pacifistes habitants del Planeta Neutral de Futurama, que "en nom de tot allò bo i honorable" (sic), van ser atrets amb una falsa promesa de pau i aniquil·lats.

Què és la neutralitat de la Xarxa? Podria explicar-ho, però aquest video ho farà millor que jo:

El Corredor Mediterrani ja és una infraestructura prioritària europea

Després d'haver tractat en profunditat el tema, des de Hinterlands volem expressar la nostra alegria (continguda, això sí) per la decisió de la Comissió Europea d'incloure tant el Corredor Mediterrani com el Corredor Atlàntic a la xarxa d'infraestructures prioritàries a nivell europeu.

Han estat unes setmanes -o més aviat uns mesos- plens de maniobres polítiques de tota mena. Especialment digna de menció ha estat l'alegre proposta del senyor Ministro de Fomento de demanar café para todos a nivell europeu (que sería alguna cosa així com l'evolució a café para todos... ¡que invitan ellos!) i sol·licitar la inclusió ni més ni menys que de cinc corredors ferroviaris espanyols en una xarxa d'infraestructures que, per a tota Europa, es pretenia que no estés formada per més de 10 obres d'extremada prioritat.

Finalment, però, la decisió de la Comissió de Transports ha arribat: la connexió de la Península Ibèrica amb França es farà a través dels dos extrems dels Pirineus en lloc de tirant pel mig, com pretenia el Govern Espanyol. El Corredor Central es manté, però només en el seu tram Algeciras-Madrid-Zaragoza, des d'on enllaçaria amb els altres dos corredors, respectivament, a l'altura de Bilbao i Tarragona. Sobre el tema del túnel travessant els Pirineus, el comissari europeu, Siim Kallas, ha declarat que "no és una idea gaire realista".

10 maneres de mentir fent servir les Matemàtiques: 1. Els tants per cent

Els tants per cent són potser una de les eines més antiintuïtives de la matemàtica quotidiana. I aquest és el seu problema: d'eines matemàtiques que són antiintuïtives en podríem trobar un bon grapat, però definitivament cap d'elles tan corrent com els tants per cent. Tothom fa servir tants per cent: el banc, els polítics, els periodistes, els anuncis del supermercat... Tot són tants per cent. Amb aquesta profusió de percentatges al nostre voltant sembla que els hauríem de tenir per la mà, no? Doncs no. Hi ha molt poca gent que tingui clar com funcionen exactament els tants per cent. I fins i tot aquesta gent s'equivoca de tant en tant. Per què? Perquè són antiintuïtius. 

Posem, per exemple, que llegiu en un diari (no seria gaire difícil trobar algun cas semblant) quelcom de l'estil de "Els preus de l'habitatge han pujat un 5% cada any durant els últims 10 anys. Per tant, ara són un 50% més cars que ara fa 10 anys". Què en penseu? Veritat o mentida?

Per què t'hauria d'importar l'Eix Mediterrani

Si en algún punto ha de haber caminos de hierro ha de ser precisamente alrededor

del puerto, que debiera hallarse en contacto inmediato con las estaciones

o los puertos de las vías terrestres, y las dependencias de unas y otras con la 

contigüidad conveniente a la mayor comodidad y economía de los transportes.

Ildefons Cerdà, Teoría de la construcción de las ciudades aplicada

al proyecto de reforma y ensanche de Barcelona (1859)

Potser n'has sentit alguna cosa als mitjans de comunicació, o potser no. En qualsevol cas, des del moment en què pots llegir aquestes línies, l'Eix Mediterrani és important per a tu. I, si no pots, també ho és.

Per començar, caldria aclarir què és l'Eix Mediterrani: rep aquest nom la futura línia ferroviària, tant de passatgers com de mercaderies, que ha de connectar, amb via d'ample internacional, els principals ports de la costa mediterrània espanyola amb la frontera francesa (o, més exactament, amb el gran nus ferroviari de Lyon).

Potser et preguntaràs "Què té això d'important?". Doncs molt.

Com fan les roses

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,

elles passent en un instant, comme fanent les roses.

Carla Bruni, Quelqu'un m'a dit.

En un racó de la trama urbana de Barcelona, aparentment oblidat, encaixonat entre la Ronda de Dalt i l'Autopista B-23, resistint encara i sempre a l'invasor, s'estén el Roserar de Cervantes, un jardí públic especialitzat en una sola cosa: roses.

Las Arenas, de pou de tortura a catedral del consum

Explica la llegenda que, en la seva visita a Espanya, el cantautor francès Francis Cabrel va anar a veure una cursa de braus. En acabat, commogut i horroritzat per la crueltat del què havia contemplat, va dirigir-se a la seva habitació d'hotel, on es va tancar i va escriure, tot d'una tirada, la seva cançó La corrida (si esteu a punt de fer l'acudit fàcil, penseu que se'ns ha ocorregut a tots). Amb una habilitat poètica envejable, Cabrel relata l'espectacle des del punt de vista del toro: la seva por, la seva desorientació, la seva lluita per la supervivència, la seva frustració, la seva ràbia, el seu sofriment i la seva mort. Val la pena sentir-la (podeu trobar-ne una versió prou ben subtitolada al castellà aquí).

Setze anys després que Cabrel publiqués aquesta cançó, Catalunya aprovava la Iniciativa Legislativa Popular que prohibeix les curses de braus en tot el seu territori, que, com tot el què es fa a Catalunya, no va ser una mesura carent de polèmica (polèmica que, per cert, no va existir quan la prohibició la va fer Canàries). Ara, a falta de vuit mesos per a què la iniciativa entri en vigor i els toros quedin completament desterrats de la ciutat, Barcelona inaugura, en plena Plaça d'Espanya, el flamant centre comercial Arenas. I, enfrontant-se a les ingents hordes de visitants, compradors i curiosos que n'ocupen cada racó, a més dels tècnics que acaben encara de polir detalls que no van tenir temps de posar a punt abans de l'obertura al públic, el nostre reporter especial (jo mateix) s'hi ha arribat per fer-nos-en un tastet d'aquells que sempre són agradables de llegir: amb molta foto i poca lletra.

Tu també podries ser un cíborg!

No, no és un eslògan de ciència-ficció. Estic parlant del món real i de l'actualitat. I, en ple 2011, és possible que tu, apreciat lector, siguis un cíborg. O els teus germans. O els teus pares. O, més probablement, els teus avis.

No m'he tornat boig (com a mínim, no més de l'habitual), ni m'he fet de cap secta futurista estranya que es dediqui a sortir al carrer vaticinant la fi del món i brandant pancartes on es pugui llegir Estan entre nosaltres!! Però sí: estan entre nosaltres.

Europa i Japó: energia nuclear, corrupció, electoralisme, sensacionalisme i humanitat

És molt el què s'ha dit, i s'està dient encara, sobre el terratrèmol, el tsunami i la posterior crisi nuclear del Japó; molt i, si se'm permet, molt sesgat. Personalment, no he llegit en cap titular que tres de les quatre centrals amb problemes es van poder aturar en fred sense majors conseqüències durant els primers dies de l'incident. És normal que tothom estigui pendent de la què encara porta cua, Fukushima Daiichi, però em vaig haver d'imaginar que les centrals de Tokai, Onagawa i Fukushima Daini havien deixat de donar problemes senzillament perquè no se les mencionava enlloc, no perquè ningú me n'informés.

Moltes les veus s'han alçat aquests dies sobre el tema, expressant les seves reaccions, que es resumeixen perfectament en aquesta vinyeta apareguda a www.directe.cat:

42... o el Principi de la Navalla d'Occam

Em sento en l'obligació moral de dedicar aquesta entrada a Dani Lara,
grandíssim friki que ens va enganyar a tots
per a què veiessim aquesta degeneració mental de pel·lícula.

Deia Gabriel García Márquez (Premi Nobel de Literatura) que poques coses li feien més gràcia que llegir les enrevessades interpretacions que feien els crítics literaris de les seves metàfores, que en molts casos al·ludien a persones properes i a coses que només podien entendre elles. Tot i així, els crítics, incansables, no deixaven de trobar-hi relacions i explicacions, que per la seva complexitat i per la convicció amb què les expressaven no podien fer altra cosa que sorprendre i divertir al propi escriptor, qui mai amb anterioritat s'havia plantejat que poguessin extreure's tantes coses de les seves paraules.

Imagino que la hilaritat de García Márquez devia ser semblant a la d'aquell pintor abstracte de llegenda urbana que presenta el seu quadre a un respectadíssim crític d'art, qui en lloa la visió, la tècnica i el sentiment que transmet l'artista, per després descobrir que l'obra ha estat realment pintada per un elefant (o un ximpanzé, en altres versions de la llegenda).

I és que l'ésser humà té una tendència natural (potser una mica preocupant) a buscar explicacions complexes a problemes força simples. Vegem el següent exemple, l'exemple del 42:

Compte amb el troll

Maximum trolling!

Avui, en el nostre suplement de fauna, parlarem del troll. Els trolls, éssers monstruosos de la mitologia escandinava popularitzats sobretot per obres de fantasia de la talla d'El Senyor dels Anells o David el Gnom, no només són presents en boscos o coves de foscs reialmes encantats, sino que també formen part del paisatge quotidià d'internet, en particular de l'anomenat Web 2.0.

En la mitologia i en la literatura, els trolls es representen sota multitud de formes. Sempre es tracta, això sí, de criatures de gran tamany, malignes, lletges, primitives i agressives. Alimentant-se normalment de carn humana, els trolls suposen tot un perill per als viatgers incauts.

Els trolls d'internet, tot i no alimentar-se de carn humana (en teoria...), també suposen tot un perill per als navegants incauts. Un bon troll creix nodrint-se del conflicte i de la discòrdia, de la provocació, l'insult, el dolor i la humiliació. Els trolls poden trobar-se en gairebé qualsevol fòrum, xat, blog, diari o lloc on es permetin els comentaris i les opinions. Se'ls reconeix per la seva busca aferrissada i incansable de la confrontació, així com la seva completa immunitat als arguments lògics.

Per tal d'ajudar-nos a entendre una mica més aquesta curiosa espècie de la Xarxa, comptem amb la inestimable col·laboració d'un d'ells: el Troll de Internet, entranyable personatge creat pels grandíssims companys d'El Jueves, la revista que sale los miércoles, que ens permetrà fer un cop d'ull al dia a dia dins de la seva caverna troll:

Cacera de mites I: Les arenes movedisses

La clàssica escena de les arenes movedisses, a Indiana Jones and the Kingdom of the Cristal Skull (2008).

Tots en tenim la imatge; Hollywood ens l'ha oferta tantes vegades que ja forma part de l'imaginari col·lectiu: l'heroi (o el dolent) va caminant/corrent per la selva, sense mirar on posa el peus i... xof! De cop queda immòbil, amb cara de no entendre què passa. Mira cap avall, i es troba amb les cames ficades fins la cintura en el que sembla una piscina de sorra de platja, en la que comença a enfonsar-se sense remei. El que succeeixi a continuació dependrà de quin sigui el seu rol en la història: si és l'heroi, els seus companys trobaran una corda, una branca o quelcom a què es podrà agafar per sortir d'aquell parany mortal; si, per contra, és un dels dolents, el seu final està decidit, i s'enfonsarà molt dramàticament en les arenes movedisses en qüestió.

Quanta realitat hi ha en aquestes escenes? Poca.

El Binomi de Newton i el Trinomi de Bernoulli

En ciència, hi ha noms que, vagis per on vagis, t'acabes trobant sempre. Ja estudiïs el moviment dels planetes, l'estructura d'un edifici, una distribució estadística o la llera d'un riu, allà hi són, sempre al peu del canó. Els meus dos preferits són Newton i Bernoulli.

Newton és, per descomptat, el què s'emporta la palma. Per començar, perquè Newton era una sola persona, mentre que els Bernoulli eren tota una família.

Sir Isaac Newton (i he de confessar que em sento una mica decebut perquè el bon home es deia senzillament així: Isaac Newton, i para de comptar, mentre que jo m'esperava alguna cosa de l'estil d'Isaac Abraham George John Ronald Reuel Newton... o Albus Percival Wulfric Brian Dumbledore, en el seu defecte) és l'exemple perfecte dels antics filòsofs naturals: un home (un cavaller) que es preocupava per tots i cada un dels aspectes de la ciència i el coneixement.

Erasmus

De vegades em pregunto per què me'n vull anar...

La fatiga i els riscs d'estudiar

Són altes hores de la matinada d'un dia de gener. I què fa en un moment com aquest un estudiant d'Enginyeria? Torna de festa? No: arriba al punt culminant de la desesperació després de passar-se tota una nit barallant-se amb equacions diferencials en derivades parcials i transformades de Laplace. I, és en una cojuntura com aquesta (amb el cap com un bombo, ple de números, de lletres i de simbolets que en aquest punt ja amb prou feines sóc capaç de distingir dels jeroglífics egipcis), que m'he recordat d'una curiosa i coneguda imatge, un retall de diari, per a ser més concrets, que ja fa anys que corre per la xarxa:

Bon Nadal