Probablement recordeu la primera entrega de la cacera de mites de Hinterlands, on desmuntàvem la clàssica escena de pel·lícula en què una persona s'ofega sepultada en arenes movedisses. Com vam veure aleshores, és impossible que un cos humà s'enfonsi completament en aquest tipus de fluid, per un principi tan senzill com l'Empenta d'Arquímedes: com que la densitat de les arenes movedisses és superior a la del cos humà, l'empenta que experimentarem cap amunt s'equilibra amb la força que ens estira cap abaix (l'atracció gravitatòria de la Terra, que es tradueix en el nostre pes) per a un determinat volum submergit. En el nostre cas, aquest volum correspon aproximadament al maluc o al pit, de manera que mai no ens enfonsarem més que això.
Amb això no vull dir que les arenes movedisses no siguin perilloses. Sí que ho són. Però el seu perill ve més aviat de la dificultat de moure-s'hi un cop dins. Unes arenes movedisses et poden deixar atrapat fins que moris de set, gana o una insolació (o, en regions costaneres, fins que pugi la marea), però mai no t'hi enfonsaràs en pocs segons mentre sona una música dramàtica de fons.
Continuant amb l'esperit de la nostra cacera de mites, avui presentem aquesta mena de seqüel·la bloguera, en què ens dedicarem a una altra de les escenes clàssiques que la filmografia ha inscrit en les nostres retines; una que té força paral·lelismes amb l'anterior: l'enfonsament en lava.
